L’afer del Ben Dotat.

El Pau seia a la popa del petit veler dels seus pares, el Ben Dotat, aguantant el timó, en calçotets blancs. Fèiem la travessia anual per baixar el vaixell a Barcelona, després de les vacances de l’estiu. S’ho solien repartir entre pares i fills, per que durava dos dies, i aquest cop al Pau li havia tocat el segon tram, de Sant Feliu de Guíxols a Barcelona, i ens hi havia convidat, a mi, a la meva novia i a una amiga seva d’Anglaterra.

El rum rum del motor impedia la comunicació fluida, i ell, a crits, intentava demanar alguna cosa. M’hi vaig acostar.

- “hi han Màgnums a la nevera....passa-me’n un!”

Assumint mig a contracor l’autoritat del Pau, que emanava tant de la seva posició jeràrquica a bord com certament de la seva barra incurable, em vaig girar i evitant els cops de la botavara vaig travessar la popa per ficar-me a la cabina. No m’hi volia passar massa estona per no marejar-me, així que em vaig afanyar a obrir la tapa de fusta de la nevereta....a dins, després de tres hores de navegació, suraven tres màgnums dins de les seves fundes llampants, junt amb les restes dels últims glaçons que quedaven per fondre. Vaig agafar un dels gelats, vaig sortir tant ràpid com vaig poder i li vaig allargar al Pau.

Vaig seure altre cop al meu lloc, al costat de la porta de la cabina, amb la intenció de quedar-me ben quietet. A l’horitzó es veien, menudes, minúscules, pràcticament uns puntets blancs, les casetes d’algun poble o ciutat del Maresme amb les muntanyes de la serralada litoral al fons....devia ser Mataró? O potser Premià? Era massa lluny per saber-ho, a ulls inexperts.

Feia bo. La meva aida i l’amiga anglesa del pau seien mirant de gaudir del viatge i prendre el sol sense marejar-se massa amb els embats de la mar, que tot i que no amenaçava, tampoc no anava calma.

El Pau va reduir la marxa i aguantava el timó del veler amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra aixecada sobre la seva cara intentava obrir el paquet del gelat exprimint-lo per la banda del pal, amb una sola mà. Feia patir. Era clar que s’estava gestant un desastre...

El paquet de màgnum va petar, expulsant tot el gelat fos sobre el cos, la cara i l’orella del pau, que va quedar cobert de crema de vainilla i crostes de xocolata amb ametlla. La crema li regalimava per la seva panxa rossa i pels calçotets, gotejant sobre el casc del Ben Dotat.

Mentre la resta ens moríem de riure i de fàstic, el Pau intentava aprofitar el que podia del gelat i reia mirant de dissimular el ridícul. Tota la impressió que havia pogut causar el veler a l’amiga de Londres, i que havia anat disminuint molt probablement amb la visió dels calçotets blancs del Pau, s’havia esfumat del tot amb aquell espectacle.

Quan va haver acabat el seu particular banquet, i davant de les nostres peticions que fes el favor de rentar-se, va apagar el motor del veler i es va enfilar a la popa. D’un bot, es va llençar a l’aigua, saltant per damunt de l’escaleta. Amb el motor apagat, el mar es mostrava silenciós i immens com el desert que realment és.
El Pau va treure el cap de l’aigua i després de passar-se la mà per la cara per a treure’s la brutícia del gelat va començar a nedar per atrapar el vaixell, que portat per la inèrcia, el deixava enrere...

Va començar a nedar...i no arribava. Va intentar nedar amb totes les seves forces i llavors es va espantar de veritat: només
aconseguia mantenir la mateixa distància amb el veler, però no escurçar-la.

-“Merda merda!! L’he cagat! Encén el motor! Encén el motor!

Encén el motor! Feia anys que no ho feia! Ni tan sols tenia el “titulín”, ni jo ni ningú dels convidats, i de fet el Pau tampoc, tot i que era l’únic amb certa experiència al mar. El vaig veure tant espantat que vaig tenir por que s’ofegués en un atac de pànic i veient que no agafaria el vaixell per molt fort que nedés li vaig cridar:

-“Tranquil Pau, no t’atabalis!”

Era jo el que estava atabalat! Vaig pensar en aquella vegada que fent la mateixa ruta el Pau i jo sols m’havia volat la gorra que un cop perduda de vista darrera les onades i sense cap referència, havia estat impossible recuperar-la, per molt que vàrem intentar-ho girant en cercles per trobar-la. Vaig tenir por. Era vital no perdre’l de vista, si les onades el tapaven i deixàvem de veure’l, probablement no el trobaríem més. Faríem cercles buscant-lo mentre ens allunyàvem i s’ofegaria intentant nedar fins la costa del Maresme, massa llunyana per a qualsevol nedador humà.

Després de pensar en tot això durant un segon, em vaig girar amb la idea de trobar un salvavides i llençar-li per que almenys surés...

-Don’t lose sight of him! Don’t lose sight of him!

Li vaig cridar a l’anglesa, que semblava que no era conscient del perill, i em vaig ficar corrent a la cabina per trobar un salvavides. En vaig sortir amb el clàssic salvavides rodó i una corda, mentre l’Aida, que va mantenir la calma en tot moment, em cridava que vigilés amb la botavara, que anava d’una banda a l’altra i per poc no m’havia obert el cap mentre em movia per la coberta descuidadament.

El Pau ja era massa lluny per llençar-li res, calia virar en rodó per mirar de recollir-lo amb la mateixa inèrcia del vaixell. Vèiem el seu caparró entre les onades, que ens mirava preocupat des de lluny...el vaixell va anar descrivint un cercle, en silenci, només amb el xipolleig de la proa trencant les ones.
Quan vàrem ser prou a prop, li vaig cridar al Pau si volia el salvavides...
-Una corda! Llença’m una corda!

Li vaig fer cas, i quan vaig veure que hi podia arribar, li vaig llençar el cap de la corda. Va nedar amb afany i s’hi va agafar.

El vaixell seguia endavant i el Pau va començar a estirar la corda per acostar-s’hi. A les poques braçades la corda va saltar sencera amb ell dins l’aigua i el Pau es va quedar amb la corda a les mans amb cara d’incrèdul.

-Merda! Però que feu!?

Li havíem passat la corda sense lligar enlloc! Després d’uns segons d’histèria i d’incredulitat a bord del Ben Dotat vàrem recuperar la serenitat, per pura necessitat.

Tornàvem a passar de llarg del Pau. Aquest cop sí, calia engegar el motor. Ja no hi havia prou inèrcia per tornar a fer la volta.

-Com es fa?! Com s’engega?

-El botó vermell! I apreta la palanca a poc a poc!

Cridava el Pau des de l’aigua, cada cop més lluny...

Ho vaig intentar...no funcionava....tenia por d’arrencar de cop i anar a parar massa lluny....a la segona, però, el motor va arrencar...pet pet pet i al prémer la palanca, el veler va començar a avançar lentament. Vàrem iniciar el viratge, de cara al segon intent. El Pau esperava resignat, surant a kilòmetres de la costa, sobre desenes o centenars de metres en vertical fins al fons, dins l’aigua fosca. Calia anar prou poc a poc per poder-lo recollir, així que no vaig prémer més la palanca, i vaig mantenir el timó totalment escorat. Un cop encarat el vaixell al punt on surava el Pau, vàrem posar el punt mort per que el Ben Dotat arribés de inèrcia, prou ràpid per acostar-se al Pau, però suficientment a poc a poc per que s’hi pogués enfilar al vol, una mica com qui puja a un tren en marxa. I va funcionar! El Pau va poder nedar com un boig, això sí, i agafar-se a l’escala de la popa del vaixell!
Per fi! Havia passat el tràngol! Va posar el peu a coberta i va pujar al vaixell entre esbufecs, semblava alguna espècie de monstre marí. Estava vermell, congestionat, òbviament xop de dalt a baix i tenia el bigoti cobert de mocs. La cosa havia estat de pànic. Els del vaixell ens vàrem posar a riure de contents d’haver-lo recuperat, i ens vàrem burlar d’ell tant com vàrem poder! Quin patró mare meva! Salvat per la seva tripulació! Ha! Li havíem salvat la vida! Ell també reia, a contracor per saber-se l’objectiu del ridícul, i sobretot per què sabia que havia ficat la pota fins el fons.

-Hauria pogut arribar nedant a la costa.

Va contestar, entre rialles...i encara va tenir pebrots per recriminar-me que li llencés la corda sense lligar! No canviarà mai. La barra que té el Pau per defensar-se, realment és digna d’un advocat.

Al seu favor cal dir que no es va crispar en cap moment ni va ser presa del pànic ni la desesperació, per molt malament que ho deuria passar dins l’aigua, esperant que ens en sortíssim de dominar el Ben Dotat i rescatar-lo a ell del mar, mentre sol, veia com ens allunyàvem i les nostres veus atrafegades es sentien cada cop més tènues.

El nostre capità es va rentar la cara, això sí, aquest cop sense saltar a l’aigua, i va tornar a assumir el control, com si no hagués estat res. Va rebutjar la tovallola, i eixugant-se al vent, es va encendre un Marlboro i va seguir navegant amb tota naturalitat, mentre fullejava tranquil•lament el Mundo Deportivo.
Tres hores més tard, el Ben Dotat va amarrar al Port Olímpic, tripulació i capità sans i estalvis, després d’una agradable passejada per davant del Fòrum i la Mar Bella.

Dos al semàfor

A primera hora, vaig cap a la feina en bicicleta. A Pla de Palau, davant del Set Portes, el semàfor està en vermell. Mentre m'hi acosto veig una dona que s'espera per creuar. Porta pantalons de xandall i caçadora texana. Arribo al semàfor i m'hi repenjo amb la ma per no haver de posar el peu a terra. Em giro cap a ella. M'està mirant als ulls. Sembla com si gairebé em somrigués. És guapa i morena, gairebé mulata, i els ulls semblen marrons. Me'ls clava intensament. És prou jove, uns trenta anys. Aparto la mirada. De reüll, veig que sacseja el cap per deixar-se anar el cabell. Em giro. No m'hi havia fixat, però devia portar-lo recollit o amagat dins la caçadora. El té castany fosc i ondulat, una meleneta que li cau poc més avall de les espatlles, repartida i desendreçada. Està d'esquena, veient venir els cotxes. Te molt bon cos, tot i que no és gaire alta. És esvelta i proporcionada, sembla en forma. Repenja el pes del cos sobre la cama esquerra i te la dreta mig flexionada, en angle recte, en una pose de xula fresca i juvenil. Amb les mans dins les butxaques de la caçadora, marca el culet. Els pantalons de xandall són grisos, prou cenyits al cul però amples de peus. Una banda color vainilla al llarg del lateral li marca la forma de la cuixa i la cama. Curiosament, porta sabatetes de cuiro. Si no, hauria dit que anava a córrer. Torno a apartar la mirada. Estic una mica emocionat, gaudint de la visió del seu cos i tocat per la mirada que hem compartit. Es fàcil deixar-se portar i creure que s'està exhibint, que s'ha deixat anar el cabell per que el vegi jo, i que s'ha girat per ensenyar el tipet, només per mi. Al semàfor només hi som nosaltres dos.
Ara ja no venen cotxes, i tot i que el semàfor està en vermell, sembla que dubta si començar a creuar. Just abans que es decideixi, tinc ocasió de contemplar-la de perfil. Tot i la caçadora, es nota que te uns pitets ben col·locats, no massa grans, però a to amb la resta del cosset. M'espero que passi, evidentment: Camina be, mou el cul de cantó a cantó amb gràcia i decisió, però només ho puc veure en part, per que la caçadora li tapa una mica. Es posa verd, i començo a creuar al darrere. Al cap de pocs metres comença a córrer una mica, donant-se pressa. És una noia inquieta, sembla, això és el que transmet tot plegat.
Ara, al posar-se a córrer, ha inclinat el cos i la caçadora se l'hi ha aixecat una mica per damunt de la cintura, i he pogut contemplar la monada de culet que té en ple moviment. Mentre ella seguia corrent i jo quasi l'avançava amb la bicicleta, he passat prou aprop per observar com, amb la tensió muscular i les estirades de les cames, el teixit del xandall s'ha tensat sobre les seves natges i se li ha arrapat tot prou a la carn per marcar en relleu subtil les vores d'unes calcetes de nena...tocant el cel,i molt a desgrat meu, he seguit pedalejant i l'he passada de llarg per sempre.