viernes, 17 de junio de 2016
Secrets de foc
Baixavem al pis que no tenia portes, un replà sense portes, per què era el segon pis de la botiga que donava al carrer...allà l'ascensor ens deixava on ningú ens podia veure si no era que baixava per l'escala, i encara i així només ens podria sentir, perquè una pesada porta de ferro separava el vestíbul cec dels dos ascensors de l'escala i el seu ascensor de servei. Ja baixavem enganxats, ens mossegavem la boca i ens treiem la roba amb neguit i desig...la resta era foc fins que ens quedavem abraçats a terra.
lunes, 8 de febrero de 2016
John
John looked back upon the walls of the city. They were battered by the bombs. The
people upon them cried and yelled at them. Things in their language, that they couldn’t
understand. But of course, they weren’t happy. They were leaving, abandoning them to
their own fate. They would surely surrender their city to the French and Spanish,
without her majesty’s support they had no hope at all. John felt ashamed about it, but
knew it was a fact of life; wars aren’t clean affairs. Any sacred agreement can become
meaningless if the overall political conditions change. So what could he do?
Furthermore, he had problems of his own; Now that the war was over for the queen,
how was he going to earn a living? After several years as a privateer fighting in Spain
and Portugal, he was an experienced soldier and knew how to survive in the fields and
occupied cities. Stealing, that is. It must be said that the British were quite benevolent
thieves in comparison with the French and Spaniards. They didn’t need to steal so
much, for the army granted them a proper supply. But John wasn’t a saint anyway, he
took what he fancied.
Now, would he find a job, back in England? Did he want to find one at all? Become
respectable? After all that he had seen, he didn’t care too much for reputation. He knew
it meant nothing. Neither did he care much for morals, they were meaningless too. He
was a rascal before enrolling in the army; now he was worse. He had little to do with
society. He just hoped her majesty would engage in some other war soon. He had no
family, no home, he never went on well with his father, a petty thief himself. If he
returned, he would be an outcast, both because of his humble origins and as a jobless
soldier.
His ship, the Sovereign, was bound to sail for the Caribbean. So it was better to leave
for the Caribbean with his mates. Ten or twelve other soldiers decided to return home,
those who had some trade back at home; but John was not alone, many felt like him and
continued on board the Sovereign.
And so they sailed for Bermuda. It seemed they had to fight growing piracy around that
island. Sailing across the Atlantic was hard and boring. Except for the time when they
encountered a small pirate ship, which they sank after having captured 13 men. The
others were killed by their cannonballs, or during the short fight, or fell into the sea and
drowned. He was surprised to find out that some, if not all of these pirates had been
soldiers in different armies during the war. There were two Dutchmen, three
Englishmen and two Scotts. The other six were French. But what kind of homeland did
these men share? Which king or queen did they serve? None; just the ocean and their
own despair.
They arrived at Bermuda. The pirates where handed to the Governor and sent to prison.
John and his mates were given leave and were quick to find the tavern. They drank and
slept with the local whores. The next morning, the captain had some fresh news for
them; The Sovereign was sailing for Jamaica in one month’s time.
After two weeks, John knew almost everyone in that shanty town. Mostly other soldiers
and some Indian fishermen or guides. And the whores, of course, both Indian and white.
There was talk amongst the soldiers. Some of them drank too much and went on and on
about legendary pirates such as Blackbeard. They claimed to have fought them. To have
been lucky to survive. They spoke about their hidden treasures and the luxury clothes they wore. Their adventures and daring escapes from the Navy’s ships’ blockades. How
Blackbeard loaded one of his boats with dynamite and sent it against the English ships.
Those stories were fun to listen to. Together with the whores, they were the only fun
you could expect in that town.
After three weeks, they were dying for some action. A month and a half had gone by
since they had sailed away from Barcelona. They were bored. And to make things
worse, there wasn’t much action to be expected from life as a soldier in the Caribbean.
John started fantasizing about becoming a pirate. After all, there was nothing to keep
them in Bermuda. So with the turn of the tide, what if they hauled the anchor up and left
the captain behind? At night, when everybody else was too drunk to care. They weren’t
caring where they were bound, they would be gone before the dawn returned. They
would tear the captain’s log’s pages out and sail for nowhere. Become Pirates. Capture
ships and treasures, escape the fleet. Never to come back again. Ever. They would live
their life of adventure for as long as it lasted, knowing that their chances were few, but
willing to take them, never looking back, telling those at home, if there were any, not to wait.
domingo, 8 de enero de 2012
Dràcula
-"Ell és aquí: (It is here) ara ho sé del cert" - Així és com el contramestre, presa del pànic, anuncia l'horror al seu capità i únic company restant al vaixell.
Potser la part d'aquesta gran novel•la que més ansietat crea al lector –tota ella és una constant d'intriga i patiment- és el Quadern de Bitàcola del Demeter. Bram Stoker recrea, en una de les parts més breus del llibre i a petita escala, la terrible amenaça del vampir sobre la societat.
Un grapat de mariners es troben atrapats al seu vaixell amb una bèstia amb poders sobrenaturals capaç de fer que la boira sempre l'envolti, completament aïllats de la resta del món, al qual porten, sense saber-ho, una terrible, diabòlica amenaça. L'autor no podria haver representat millor l'arribada del vampir al món modern que anticipant l'ombra de l'horror amb un tràgic símil en que les víctimes cauen una per una implacablement, sense cap esperança. El monstre els utilitza per arribar al seu destí alhora que s'alimenta d'ells, com un horrible paràsit del vaixell. Així mateix espera fer-ho a Londres, cor de la civilització el 1897, i des d'allà estendre el seu poder i la seva espècie.
L'argument general de la novel•la i aquest fragment en concret podrien haver inspirat, -si no va ser així- Alien, el vuitè passatger. El terror que inspira una epidèmia implacable d'origen "moral" (el vampir ataca primer les dones més seduïbles, és un Don Juan) sempre és vigent en el nostre món que ja no és purità però encara és bastant cristià, i que pateix amés la presencia de la SIDA.
Quan arriba el Mal, només l'home més sencer, el capità, aconsegueix salvar almenys el seu honor de capità morint agafat al timó enmig de la tempesta que orquestra el Comte, donant així una esperança a la humanitat de salvar-se de l'amenaça que en la forma d'un gran llop acaba de saltar a la platja.
Mentrestant, el vampir només s'ha deixat veure esporàdicament davant de les seves víctimes, en forma aparentment humana, com un esperit. La por del desconegut s'afegeix a l'horror de les desaparicions.
Aquest és un dels grans encerts de la novel•la; la forma més terrorífica que pren Dràcula és la d'amenaça invisible, però creixent. Així, una de les coses que més inquieta el lector és la ceguesa que sembla apoderar-se dels protagonistes en els moments crítics, quan l'amenaça és evident al lector i hauria de ser-ho als personatges però, per algun motiu que no s'explica, no la veuen.
Semblen no voler creure en Dràcula, com si ell els dominés des del subconscient. L'autor et deixa amb el dubte, en una novel•la plena d'insinuacions i possibles simbolismes, que Coppola va fer explícits a la seva versió cinematogràfica.
Potser la part d'aquesta gran novel•la que més ansietat crea al lector –tota ella és una constant d'intriga i patiment- és el Quadern de Bitàcola del Demeter. Bram Stoker recrea, en una de les parts més breus del llibre i a petita escala, la terrible amenaça del vampir sobre la societat.
Un grapat de mariners es troben atrapats al seu vaixell amb una bèstia amb poders sobrenaturals capaç de fer que la boira sempre l'envolti, completament aïllats de la resta del món, al qual porten, sense saber-ho, una terrible, diabòlica amenaça. L'autor no podria haver representat millor l'arribada del vampir al món modern que anticipant l'ombra de l'horror amb un tràgic símil en que les víctimes cauen una per una implacablement, sense cap esperança. El monstre els utilitza per arribar al seu destí alhora que s'alimenta d'ells, com un horrible paràsit del vaixell. Així mateix espera fer-ho a Londres, cor de la civilització el 1897, i des d'allà estendre el seu poder i la seva espècie.
L'argument general de la novel•la i aquest fragment en concret podrien haver inspirat, -si no va ser així- Alien, el vuitè passatger. El terror que inspira una epidèmia implacable d'origen "moral" (el vampir ataca primer les dones més seduïbles, és un Don Juan) sempre és vigent en el nostre món que ja no és purità però encara és bastant cristià, i que pateix amés la presencia de la SIDA.
Quan arriba el Mal, només l'home més sencer, el capità, aconsegueix salvar almenys el seu honor de capità morint agafat al timó enmig de la tempesta que orquestra el Comte, donant així una esperança a la humanitat de salvar-se de l'amenaça que en la forma d'un gran llop acaba de saltar a la platja.
Mentrestant, el vampir només s'ha deixat veure esporàdicament davant de les seves víctimes, en forma aparentment humana, com un esperit. La por del desconegut s'afegeix a l'horror de les desaparicions.
Aquest és un dels grans encerts de la novel•la; la forma més terrorífica que pren Dràcula és la d'amenaça invisible, però creixent. Així, una de les coses que més inquieta el lector és la ceguesa que sembla apoderar-se dels protagonistes en els moments crítics, quan l'amenaça és evident al lector i hauria de ser-ho als personatges però, per algun motiu que no s'explica, no la veuen.
Semblen no voler creure en Dràcula, com si ell els dominés des del subconscient. L'autor et deixa amb el dubte, en una novel•la plena d'insinuacions i possibles simbolismes, que Coppola va fer explícits a la seva versió cinematogràfica.
miércoles, 4 de enero de 2012
Mirall
Al carrer dels mirallers, prop de Santa Maria del Mar, diu que algunes nits s'hi veu passar un home molt alt que no fa soroll quan camina. Porta una capa negra, llarga com ell, i és més alt que ningú que hagueu vist mai. Tant, que pot mirar dins les finestres dels primers pisos. Du a la ma un fanal i ningú, que se sàpiga, li ha vist mai els ulls. només se'l veu les nits que no hi ha lluna i no hi ha llums al carrer. Abans se'l veia més sovint, i els veïns de la ribera no sortien mai les nits que no hi havia lluna. Els veïns dels pisos baixos tancaven les balconeres amb pany i forrellat.
A la ma que no aguanta el fanal hi du un mirall, per posar-lo davant la cara atemorida dels qui se'l creuen tombant un carrer. A dins hi veuen la seva ànima, horrible si han pecat, serena si dormen tranquils. Deia un capellà de Santa Maria que és l'esperit d'un miraller que va pactar amb el Dimoni per fer els millors miralls del gremi, per fer-ne un per la seva estimada on només s'hi veiessin les virtuts, i així poder-la conquerir. Des d'aleshores vaga eternament revelant la pròpia ànima als pecadors per què es redimeixin, càstig que li va imposar l'arcàngel Gabriel a canvi de salvar-lo del foc etern.
Si te'l trobes, no el miris a la cara, mira't al seu mirall i ves-te'n si tens l'ànima neta. Si la tens bruta, no et deixarà marxar, t'acompanyarà fins la porta de ponent de Santa Maria del Mar, i allà t'obrirà les portes de l'infern.
A la ma que no aguanta el fanal hi du un mirall, per posar-lo davant la cara atemorida dels qui se'l creuen tombant un carrer. A dins hi veuen la seva ànima, horrible si han pecat, serena si dormen tranquils. Deia un capellà de Santa Maria que és l'esperit d'un miraller que va pactar amb el Dimoni per fer els millors miralls del gremi, per fer-ne un per la seva estimada on només s'hi veiessin les virtuts, i així poder-la conquerir. Des d'aleshores vaga eternament revelant la pròpia ànima als pecadors per què es redimeixin, càstig que li va imposar l'arcàngel Gabriel a canvi de salvar-lo del foc etern.
Si te'l trobes, no el miris a la cara, mira't al seu mirall i ves-te'n si tens l'ànima neta. Si la tens bruta, no et deixarà marxar, t'acompanyarà fins la porta de ponent de Santa Maria del Mar, i allà t'obrirà les portes de l'infern.
Peguera
L'asfalt s'acabava només agafar el trencall cap a Peguera. Van continuar pel camí de terra, esquivant els sots durant uns quilòmetres. Eren només les quatre de la tarda, però al desembre i a la obaga això volia dir poques hores de llum. Va forçar mirant d'arribar amb el Seat fins on permetés el camí... Finalment van arribar a un punt on el camí feia un canvi de rasant sobtat. El Ricard va mirar de passar molt a poc a poc, però de tot d'una va tenir la sensació que el cotxe fregava el terra amb la panxa.
-Uf! Anem enrera!!
-Espera, que surto i t'ajudo!
L'aida va sortir del cotxe per indicar. Van fer marxa enrera un centenar de metres revolucionant el motor, fins que hi havia espai a una banda del camí per aparcar-hi el cotxe, davant de les runes d'una espècie de torre.
Allà el van deixar, fent olor de plàstic cremat.
-Deuen ser els frens...de la baixada fins aquí.
-Vaja...ja ens devem haver carregat alguna cosa del motor fent marxa enrera...
La parella va continuar el camí. El Ricard tenia fred a les mans i les va posar dins les butxaques de la caçadora de pell. L'Aida estava molt feliç, corria i saltava camí avall mirant plantes i explicant-ne els detalls al Ricard. El camí corria per la falda de la muntanya i a la seva dreta, poc més avall, saltava un torrent. El bosc del voltant no era espès, eren pins d'alta muntanya, acompanyats de poc sotabosc; algun card i altres plantetes. La roca era de colors marrons i vermellosos com de carn poc rostida allà on l'havien tallada per fer el camí, amb taques grises que havia deixat el regalim més o menys constant de l'aigua, de textura mat com el plom.
Al final de la baixada el camí feia un giravolt passant per un pontet damunt del torrent que acompanyava. Algú havia deixat un quatre per quatre aparcat al fons del revolt. Van passar el pont; els regalims del torrent estaven gelats.
-Mira! Que guai! L'aigua està gelada!
-Allà hi ha un safareig!
L'Aida va córrer cap al safareig que hi havia a la dreta del camí. Es pot dir que marcava l'entrada del poble, si es pot dir poble, o de les quatre casetes que una vegada havien format els Rasos de Peguera.
El safareig era petit, dels antics, de pedra, obert i amb teulada. A la paret hi havia un rètol que deia "no tireu pedres al safareig". Al costat del safareig hi havia un abeurador de cavalls; un tronc estirat muntat sobre unes potes, tallat al llarg i buidat, per on mandrejava l'aigua, per sota d'una capa superficial de glaç.
A partir d'allà van començar a aparèixer a banda i banda les restes d'algunes casetes de pedra, molt petites, d'una sola estança. Potser havien estat magatzems o cabanes. Cap tenia teulada, però una encara tenia una porta amb un arc de pedra que no aguantava res més. Algunes pedres, bastant grosses, esperaven al capdamunt de les restes dels murs només una empenteta per anar per terra. A l'esquerra del camí el terreny feia molta baixada i per sobre dels murs a mig ensorrar de les antigues cabanes es veia la vall, amb una masia abandonada al fons i un petit llac.
Més amunt, el camí deixava enrera les vistes de la vall i s'enfilava a una plana amb un petit estany, una altra cabana i un cementiri encara més petit. Allò devia haver estat el centre de Peguera. A la dreta el terreny pujava fins al peu d'un penya-segat de roca de color carnós. Al cim de les penyes hi havia una senyera. Al peu, arracerades del vent, quatre o cinc cases, ara sí cases de veritat, de dos pisos, però igualment abandonades i sense teulada excepte una. Aquesta estava clarament habitada. Tenia portes i finestres i les llindes i els brancals de pedra pintats de blanc. La resta era pedra vista.
-que estrany, te la finestra oberta! Amb el fred que fa!
-deu ser la del magatzem, dona...es la planta baixa, deuen viure a dalt...
L'Aida i el Ricard es varen fer unes fotografies amb les penyes i les cases al fons i davant del cementiri, van passar els filats pel bestiar que van trobar pel camí, amb compte per si estaven electrificats, i van tirar pedres a l'estany gelat. Això de tirar una pedra i que rebotés a la superfície de l'aigua i es quedés allà, sense enfonsar-se, els feia molta gràcia. L'Aida en va triar una de prou grossa i la va llençar amb força per fer forat.
-Clapxof!!
La pedra es va enfonsar al llac obrint un ull de bou al glaç. Sota la superfície, l'aire que havia entrat amb el cop es movia per sota el gel en forma d'una gran bombolla buscant la sortida sense trobar-la. Van deixar l'estany tranquil amb els seus canyissos atrapats al gel.
-anem fins allà, que encara hi toca el sol!
-No, va, que és tard, imagina't que no funciona el cotxe! Què fem? Em fa por que ens enxampi la nit i ens quedem aquí garratibats!
-Vaaa
-Que no!
-Esta be, però tornem camp a través pel costat del camí
L'aida es va ficar al prat passant per sota el filat. Anava saltant i corrent i trepitjant els tolls glaçats per trencar la capa de gel. El Ricard es va animar a seguir-la. En un toll el glaç s'havia format diversos dies seguits en capes a diferents alçades i assota ja no hi quedava aigua. Semblaven safates de vidre sobreposades, separades l'una de l'altra per un dit d'aire.
Va començar a nevar. Els flocs queien secs sobre els cabells i la roba, sobre el gel i la terra congelada. Van tornar al camí per fer via cap al cotxe.
-Mira, ara tenen oberta la finestra del pis de dalt!
-Que estrany! Deuen estar ventilant la casa!
De la banda de fora del poble venia un cotxe. Els va passar a la vora, conduïa un noi jove que feia ulleres i de copilot hi havia una noia rossa.
-Aquests s'han atrevit a arribar fins aquí!
-Mira, un card sec! Et sembla que l'agafi, per decorar el menjador?
-Vés amb compte, que si caus...
El card era al marge del camí, del cantó de la vall, si l'aida relliscava hi havia una bona caiguda.
-Aniré amb compte!
-Vigila!
L'aida va passar el filat per sota i va baixar la paret. Amb compte va arrencar el card per endur-se'l sencer. Quan el tenia a la ma es va tornar a enfilar.
-Ja està!
Tal com ho deia, la pedra damunt la qual s'arrepenjava va cedir
-Aaaaah!
Va caure enrera, deixant anar el card i rodolant quatre o cinc metres més avall.
-Òstia! T'has fet mal? Ei!
-Aaah! em sembla que m'he trencat una cama! Merda!
-Espera, baixo!
-No! Aaah...vés a buscar ajut!
-Merda! És veritat! Tens raó! Aguanta i tapa't be, ara torno! Sinó, vindré amb el cotxe a buscar-te! No ho se....merda!
Cagant-se en tot el Ricard va córrer cap a l'única casa habitada que havien vist, uns dos-cents metres enrera. Encara nevava. Va arribar a la casa esbufegant. La finestra de dalt era oberta, però no hi havia llum. Va picar a la porta amb força!
-Ep! Hi ha algú? Necessitem ajut!
Ningú no responia.
-Ei! Siusplau!
Va tornar a picar a la porta!
-Merda! No hi ha ningú! Com pot ser?
Va tornar enrere pensant en abrigar l'aida i anar a buscar el cotxe. Quan va arribar, l'aida seguia allà.
-Estàs be?!
-Tinc fred!!
L'aida plorava.
-Espera! Trucaré el 061!
Era inútil, no hi havia cobertura.
-Merda!
-Aida! Et deixo la caçadora i vaig a buscar el cotxe, val?
-Si home! I com me la dones!? I tu que?!
-Baixaré amb compte!
-Vigila!
El Ricard va baixar amb molt de compte, i tot i així va relliscar i de poc no va caure. Finalment se'n va sortir.
El Ricard va agafar el mòbil i les claus del cotxe de la caçadora i va tapar l'aida.
-Té, tapa't be, val? I no pateixis que torno desseguida!
-Tinc por!
-Ja ho se! Tapa't, be, lo important és que no agafis fred, val? Pensa que torno desseguida val?
Li va fer un petó i li va acaronar la cara, eixugant-li les llàgrimes.
-Joder, sempre m'he de ficar en merders! Sóc imbècil!!
-Va! No passa res! Ens en sortirem, només he de dur el cotxe fins allà baix i, com que no pots pujar la paret, si ningú ens ajuda, t'arrossegaré fins allà, que només hi ha mig metre i et podré pujar i anirem a l'hospital.
-Està be! Va, corre, que es fa fosc!
El ricard va córrer desfent el camí. Va passar el safareig, el pont, el revolt....el quatre per quatre ja no hi era. Va enfilar pendent amunt. En pocs minuts, que es van fer llarguíssims, va arribar al cotxe. Encara feia olor de cremat. El va obrir, va seure i va engegar. El va calar dos cops, dels nervis. De baixada, va passar el canvi de rasant on abans s'havia quedat enganxat. El cotxe va saltar violentament, però va controlar-lo be i va seguir endavant. Va passar el revolt, el pont, el safareig, i es va parar. Va baixar del cotxe cridant l'Aida.
-Aida! Ja sóc aquí, amor!
Mai no li deia que l'estimava si l'Aida no li demanava abans. Aquest cop li va sortir de dins.
Però l'Aida no va contestar. El Ricard va treure el cap per veure on era l'Aida. No hi era. No hi havia ni l'Aida, ni la caçadora, ni res.
Es va posar molt nerviós. No entenia res. Es va posar a pensar mentre caminava amunt i avall histèric, apunt de plorar, pel voltant del cotxe obert.
-La deuen haver ajudat...però no la poden haver dut a l'hospital per què no m'he creuat ningú venint cap aquí! Se la deuen haver endut a la casa habitada. Però si no hi havia ningú i no m'he creuat cap cotxe! Com pot ser!? Joder!!
Va agafar el cotxe decidit a entrar en aquella casa com fos, tirant la porta a terra si calia.
-Va, no et posis nerviós, no hi devien ser...tenen bestiar, al tornar hauran sentit l'aida i deuen ser tots a la casa esperant una ambulància, que triga molt a arribar, clar.
Pensava això neguitós mentre conduïa tant ràpid com podia pel camí de fang glaçat i terra que duia del camí principal a la casa habitada.
Hi va arribar i va fer sonar el clàxon.
A dalt es va tancar una finestra.
Va baixar del cotxe i el va tancar amb el comandament a distància. Va picar a la porta amb més força que abans.
-Obriu! Aida!!!
Ningú va contestar
-Aida!! Obriu!
-Que collons vols? Qui ets, tu? Ves-te'n!
La veu venia de darrera la porta. Era un home amb la veu ronca.
-Estic buscant la meva xicota! La teniu vosaltres?!
-Nosaltres? Qui, nosaltres? Fot al camp si no vols una perdigonada!
El Ricard estava desesperat i plorava. Era de nit i seguia nevant.
-Obriu-me, siusplau! Hi ha més gent, a Peguera, que hagi pogut recollir l'Aida?
-Més gent, a Peguera? No! De gent, a Peguera, fa temps que no n'hi ha! Només hi queden els morts del cementiri, a Peguera!
-I una merda! Jo he vist pujar una parella abans amb cotxe!
-Estaven de visita, com tu! No pareu d'emprenyar i fer l'idiota fins que preneu mal!
-Què ha dit?!
-Res, home!
-Obri la puta porta o la tombo!!
-Obre la porta i et faig volar el cervell!!
La veu d'aquell home era ronca com la d'un os. Es va posar a estossegar amb força.
El Ricard ho va aprofitar per llançar-se cap a la porta i de poc no es trenca l'espatlla, però la porta era vella i es va obrir a la primera. Amb l'empenta el Ricard va entrar caient a la casa i va tombar una cadira abans d'anar per terra.
-Que fas, imbècil?!
L'home tossia mot fort entre les paraules. Tenia cinquanta anys i la cara gastada pel vent i duia una escopeta de perdigons a la ma, però no podia controlar els moviments del cos per l'atac de tos.
El Ricard es va aixecar desseguida i el va agafar pel coll amb les dues mans.
-M'ajudaràs o no? Cabró! On collons és l'Aida?
-Para mal parit que m'ofego! Ajjjj
-Si m'ajudes!
-Està be, para!
El Ricard li va arrencar l'escopeta de les mans. No tenia ni idea de com funcionava, però aquell home això no ho sabia, i en canvi sí que en sabia, de fer-la anar. Li va apuntar a la cara.
-Ensenyi'm tota la casa! Aida!!
-Però què dius, Aida? Qui és, l'Aida?
-És la meva nòvia, i....calla i ensenya'm la casa!!
-No és aquí, la teva Aida!
-Calla! Passa davant i obre la porta! Aida!!
El va empènyer cap a una cuina. Era una casa senzilla amb pocs racons. No semblava fàcil amagar-hi algú. Hi havia una olla sobre el marbre. De la paret penjaven uns tasts cuits.
-Pujem a dalt! Enfila l'escala! Va!!
-No...a dalt no!
-Que pugis!
Van pujar escales amunt. Al capdamunt de l'escala hi havia una llum tènue. Van sortir a un replà amb tres portes.
-Obre-les! Aquesta primer!
L'home va obrir la porta. Era un lavabo, i no hi havia res estrany.
-Ara aquesta!
Va obrir a poc a poc. Era un dormitori, amb un llit vell i un quadre tort.
-Obre la llum i aixeca el llit
L'home va fer el que li deia sense protestar. Assota del llit no hi havia res.
-Està be, ara aquesta porta!
-No, aquesta no, que hi ha la meva mare!
-I què?!
-Es gran, i tinc por que es mori del susto cony!
-Molt be, passa primer i digue-li que vens amb un amic, que no s'espanti. Però vull veure tota la casa!
L'home va obrir la porta a poc a poc
-Mare? Bon vespre, vinc amb un amic...
A dins seia una vella fent gronxar lleument un balancí, de cara a la finestra.
-Un amiiic? Aaai....si no en tens, tu, d'amiiics.
-Ja, mare, un conegut, osti, ja m'entén!
-Ja t'entenc, fill, ja t'entenc...digue-li que passi, home.
-Passa!
-Bona nit, senyora....jo...
-Què fèieu, abaix, he sentit soroll!
-Eeeeeh...
-No res, mare, no pateixi.
-Què fa, vostè, a Peguera? No hi ve massa gent, aquiii.
-He vingut a fer una volta i estic buscant la meva xicota que no se on és. S'ha trencat la cama!
-Aaaai, la teva xicota...
-Què??
-Ensenya-li on és, la seva xicota, fill!
-Mare....
-Va home, fés el què et dic! Els forasters són benvinguts a casa nooostra!
-Mare, no vull...
-Fés-ho! Que no m'hagi d'aixecaaar.
El Ricard tremolava. Mentre parlaven havia baixat l'escopeta per no espantar la vella, però encara l'agafava ben fort. No va poder evitar dir en veu alta el què estava pensant.
-Què l'hi heu fet?
-He he he he no reeees, hooome
El fill callava.
-Va, fill, pòrta'l amb ella....
-Vine.
L'home estava molt seriós...li havia canviat la veu, i ara semblava més profunda encara.
-Anem abaix.
El Ricard el va seguir fora de l'habitació
-Tu primer. Com li hagueu fet res et mato. A tú i a la teva mare.
Encara va sentir la vella...
-Adeu jove, fins aviaat
Li va recórrer un calfred l'espinada. El cap li feia voltes i sentia un brunzit a l'orella. Allò no podia estar passant. L'home va enfilar escales avall i el Ricard va anar al darrera. Tot d'una va sentir unes passes ràpides darrera seu i sense temps de girar-se, un fort cop al clatell.
Es va despertar a les fosques. Li feia molt mal el clatell. Feia fred. Va palpar amb les mans. Al terra hi havia palla i era humit. De cop, va palpar una cama. Era freda. Va palpar aquell cos amb les mans, neguitós, terroritzat, amb por de reconèixer l'Aida. Era una dona. Una dona jove. Li va palpar la cara, histèric. Portava el cabell molt llarg. No era l'Aida.
Va sentir un sanglot fluixet que venia de l'altra banda.
-Aida?
-Ricard! Sóc aquí, Ricard....
L'Aida plorava en algún racó de la foscor.
-Què t'han fet? Estàs be?
-Em fa mal la cama...i tinc por.
El Ricard va voler anar a quatre potes cap allà on era l'Aida, però va ensopegar amb alguna cosa. Va palpar. Un altre cos. Fred. Una noi. Li faltava un braç. Va estar a punt de desmaiar-se, i va ofegar un crit just a temps.
-Què hi ha?
-Eeeeh....no res, Aida....una....una ovella morta.
Es va abraçar amb ella a les palpentes, tremolant. Es van fer un petó.
-Quant temps fa que ets aquí? I jo? Quan m'hi han portat?
-No ho se....He dormit molta estona, em sembla. Em va recollir aquest home tant sí com no amb un jeep i la seva mare em va preparar una sopa calenta....i no recordo res més. No em puc moure. M'he fet pipi...quin fàstic!
Plorava....el Ricard la va agafar fort, plorant i mort de por.
-Què deuen voler de nosaltres? Un rescat?
-No ho se, Aida...hem de sortir d'aquí. Hem de sortir d'aquí com sigui!
El Ricard encara tenia el telèfon, però no tenia bateria. No tenien res més. Ni encenedor, ni mistos, ni les claus del cotxe per mirar de fer un forat. Va regirar els cadàvers. Tampoc no duien res. No sabien quina hora era ni com passava el temps. Va passar hores primer cridant sense cap resposta, i després palpant les parets, però no hi havia cap porta ni finestra, i no arribava al sostre, ni saltant. Finalment es va rendir. Va decidir que esperarien que vingués aquell home per atacar-lo i sortir com fos. Però passava el temps i no venia ningú. Van passar una eternitat agafats a les fosques, somiquejant. Cada cop feia més i més fred. Gelava. Es van agafar molt fort, i poc a poc, tremolant, es van adormir.
FI
-Uf! Anem enrera!!
-Espera, que surto i t'ajudo!
L'aida va sortir del cotxe per indicar. Van fer marxa enrera un centenar de metres revolucionant el motor, fins que hi havia espai a una banda del camí per aparcar-hi el cotxe, davant de les runes d'una espècie de torre.
Allà el van deixar, fent olor de plàstic cremat.
-Deuen ser els frens...de la baixada fins aquí.
-Vaja...ja ens devem haver carregat alguna cosa del motor fent marxa enrera...
La parella va continuar el camí. El Ricard tenia fred a les mans i les va posar dins les butxaques de la caçadora de pell. L'Aida estava molt feliç, corria i saltava camí avall mirant plantes i explicant-ne els detalls al Ricard. El camí corria per la falda de la muntanya i a la seva dreta, poc més avall, saltava un torrent. El bosc del voltant no era espès, eren pins d'alta muntanya, acompanyats de poc sotabosc; algun card i altres plantetes. La roca era de colors marrons i vermellosos com de carn poc rostida allà on l'havien tallada per fer el camí, amb taques grises que havia deixat el regalim més o menys constant de l'aigua, de textura mat com el plom.
Al final de la baixada el camí feia un giravolt passant per un pontet damunt del torrent que acompanyava. Algú havia deixat un quatre per quatre aparcat al fons del revolt. Van passar el pont; els regalims del torrent estaven gelats.
-Mira! Que guai! L'aigua està gelada!
-Allà hi ha un safareig!
L'Aida va córrer cap al safareig que hi havia a la dreta del camí. Es pot dir que marcava l'entrada del poble, si es pot dir poble, o de les quatre casetes que una vegada havien format els Rasos de Peguera.
El safareig era petit, dels antics, de pedra, obert i amb teulada. A la paret hi havia un rètol que deia "no tireu pedres al safareig". Al costat del safareig hi havia un abeurador de cavalls; un tronc estirat muntat sobre unes potes, tallat al llarg i buidat, per on mandrejava l'aigua, per sota d'una capa superficial de glaç.
A partir d'allà van començar a aparèixer a banda i banda les restes d'algunes casetes de pedra, molt petites, d'una sola estança. Potser havien estat magatzems o cabanes. Cap tenia teulada, però una encara tenia una porta amb un arc de pedra que no aguantava res més. Algunes pedres, bastant grosses, esperaven al capdamunt de les restes dels murs només una empenteta per anar per terra. A l'esquerra del camí el terreny feia molta baixada i per sobre dels murs a mig ensorrar de les antigues cabanes es veia la vall, amb una masia abandonada al fons i un petit llac.
Més amunt, el camí deixava enrera les vistes de la vall i s'enfilava a una plana amb un petit estany, una altra cabana i un cementiri encara més petit. Allò devia haver estat el centre de Peguera. A la dreta el terreny pujava fins al peu d'un penya-segat de roca de color carnós. Al cim de les penyes hi havia una senyera. Al peu, arracerades del vent, quatre o cinc cases, ara sí cases de veritat, de dos pisos, però igualment abandonades i sense teulada excepte una. Aquesta estava clarament habitada. Tenia portes i finestres i les llindes i els brancals de pedra pintats de blanc. La resta era pedra vista.
-que estrany, te la finestra oberta! Amb el fred que fa!
-deu ser la del magatzem, dona...es la planta baixa, deuen viure a dalt...
L'Aida i el Ricard es varen fer unes fotografies amb les penyes i les cases al fons i davant del cementiri, van passar els filats pel bestiar que van trobar pel camí, amb compte per si estaven electrificats, i van tirar pedres a l'estany gelat. Això de tirar una pedra i que rebotés a la superfície de l'aigua i es quedés allà, sense enfonsar-se, els feia molta gràcia. L'Aida en va triar una de prou grossa i la va llençar amb força per fer forat.
-Clapxof!!
La pedra es va enfonsar al llac obrint un ull de bou al glaç. Sota la superfície, l'aire que havia entrat amb el cop es movia per sota el gel en forma d'una gran bombolla buscant la sortida sense trobar-la. Van deixar l'estany tranquil amb els seus canyissos atrapats al gel.
-anem fins allà, que encara hi toca el sol!
-No, va, que és tard, imagina't que no funciona el cotxe! Què fem? Em fa por que ens enxampi la nit i ens quedem aquí garratibats!
-Vaaa
-Que no!
-Esta be, però tornem camp a través pel costat del camí
L'aida es va ficar al prat passant per sota el filat. Anava saltant i corrent i trepitjant els tolls glaçats per trencar la capa de gel. El Ricard es va animar a seguir-la. En un toll el glaç s'havia format diversos dies seguits en capes a diferents alçades i assota ja no hi quedava aigua. Semblaven safates de vidre sobreposades, separades l'una de l'altra per un dit d'aire.
Va començar a nevar. Els flocs queien secs sobre els cabells i la roba, sobre el gel i la terra congelada. Van tornar al camí per fer via cap al cotxe.
-Mira, ara tenen oberta la finestra del pis de dalt!
-Que estrany! Deuen estar ventilant la casa!
De la banda de fora del poble venia un cotxe. Els va passar a la vora, conduïa un noi jove que feia ulleres i de copilot hi havia una noia rossa.
-Aquests s'han atrevit a arribar fins aquí!
-Mira, un card sec! Et sembla que l'agafi, per decorar el menjador?
-Vés amb compte, que si caus...
El card era al marge del camí, del cantó de la vall, si l'aida relliscava hi havia una bona caiguda.
-Aniré amb compte!
-Vigila!
L'aida va passar el filat per sota i va baixar la paret. Amb compte va arrencar el card per endur-se'l sencer. Quan el tenia a la ma es va tornar a enfilar.
-Ja està!
Tal com ho deia, la pedra damunt la qual s'arrepenjava va cedir
-Aaaaah!
Va caure enrera, deixant anar el card i rodolant quatre o cinc metres més avall.
-Òstia! T'has fet mal? Ei!
-Aaah! em sembla que m'he trencat una cama! Merda!
-Espera, baixo!
-No! Aaah...vés a buscar ajut!
-Merda! És veritat! Tens raó! Aguanta i tapa't be, ara torno! Sinó, vindré amb el cotxe a buscar-te! No ho se....merda!
Cagant-se en tot el Ricard va córrer cap a l'única casa habitada que havien vist, uns dos-cents metres enrera. Encara nevava. Va arribar a la casa esbufegant. La finestra de dalt era oberta, però no hi havia llum. Va picar a la porta amb força!
-Ep! Hi ha algú? Necessitem ajut!
Ningú no responia.
-Ei! Siusplau!
Va tornar a picar a la porta!
-Merda! No hi ha ningú! Com pot ser?
Va tornar enrere pensant en abrigar l'aida i anar a buscar el cotxe. Quan va arribar, l'aida seguia allà.
-Estàs be?!
-Tinc fred!!
L'aida plorava.
-Espera! Trucaré el 061!
Era inútil, no hi havia cobertura.
-Merda!
-Aida! Et deixo la caçadora i vaig a buscar el cotxe, val?
-Si home! I com me la dones!? I tu que?!
-Baixaré amb compte!
-Vigila!
El Ricard va baixar amb molt de compte, i tot i així va relliscar i de poc no va caure. Finalment se'n va sortir.
El Ricard va agafar el mòbil i les claus del cotxe de la caçadora i va tapar l'aida.
-Té, tapa't be, val? I no pateixis que torno desseguida!
-Tinc por!
-Ja ho se! Tapa't, be, lo important és que no agafis fred, val? Pensa que torno desseguida val?
Li va fer un petó i li va acaronar la cara, eixugant-li les llàgrimes.
-Joder, sempre m'he de ficar en merders! Sóc imbècil!!
-Va! No passa res! Ens en sortirem, només he de dur el cotxe fins allà baix i, com que no pots pujar la paret, si ningú ens ajuda, t'arrossegaré fins allà, que només hi ha mig metre i et podré pujar i anirem a l'hospital.
-Està be! Va, corre, que es fa fosc!
El ricard va córrer desfent el camí. Va passar el safareig, el pont, el revolt....el quatre per quatre ja no hi era. Va enfilar pendent amunt. En pocs minuts, que es van fer llarguíssims, va arribar al cotxe. Encara feia olor de cremat. El va obrir, va seure i va engegar. El va calar dos cops, dels nervis. De baixada, va passar el canvi de rasant on abans s'havia quedat enganxat. El cotxe va saltar violentament, però va controlar-lo be i va seguir endavant. Va passar el revolt, el pont, el safareig, i es va parar. Va baixar del cotxe cridant l'Aida.
-Aida! Ja sóc aquí, amor!
Mai no li deia que l'estimava si l'Aida no li demanava abans. Aquest cop li va sortir de dins.
Però l'Aida no va contestar. El Ricard va treure el cap per veure on era l'Aida. No hi era. No hi havia ni l'Aida, ni la caçadora, ni res.
Es va posar molt nerviós. No entenia res. Es va posar a pensar mentre caminava amunt i avall histèric, apunt de plorar, pel voltant del cotxe obert.
-La deuen haver ajudat...però no la poden haver dut a l'hospital per què no m'he creuat ningú venint cap aquí! Se la deuen haver endut a la casa habitada. Però si no hi havia ningú i no m'he creuat cap cotxe! Com pot ser!? Joder!!
Va agafar el cotxe decidit a entrar en aquella casa com fos, tirant la porta a terra si calia.
-Va, no et posis nerviós, no hi devien ser...tenen bestiar, al tornar hauran sentit l'aida i deuen ser tots a la casa esperant una ambulància, que triga molt a arribar, clar.
Pensava això neguitós mentre conduïa tant ràpid com podia pel camí de fang glaçat i terra que duia del camí principal a la casa habitada.
Hi va arribar i va fer sonar el clàxon.
A dalt es va tancar una finestra.
Va baixar del cotxe i el va tancar amb el comandament a distància. Va picar a la porta amb més força que abans.
-Obriu! Aida!!!
Ningú va contestar
-Aida!! Obriu!
-Que collons vols? Qui ets, tu? Ves-te'n!
La veu venia de darrera la porta. Era un home amb la veu ronca.
-Estic buscant la meva xicota! La teniu vosaltres?!
-Nosaltres? Qui, nosaltres? Fot al camp si no vols una perdigonada!
El Ricard estava desesperat i plorava. Era de nit i seguia nevant.
-Obriu-me, siusplau! Hi ha més gent, a Peguera, que hagi pogut recollir l'Aida?
-Més gent, a Peguera? No! De gent, a Peguera, fa temps que no n'hi ha! Només hi queden els morts del cementiri, a Peguera!
-I una merda! Jo he vist pujar una parella abans amb cotxe!
-Estaven de visita, com tu! No pareu d'emprenyar i fer l'idiota fins que preneu mal!
-Què ha dit?!
-Res, home!
-Obri la puta porta o la tombo!!
-Obre la porta i et faig volar el cervell!!
La veu d'aquell home era ronca com la d'un os. Es va posar a estossegar amb força.
El Ricard ho va aprofitar per llançar-se cap a la porta i de poc no es trenca l'espatlla, però la porta era vella i es va obrir a la primera. Amb l'empenta el Ricard va entrar caient a la casa i va tombar una cadira abans d'anar per terra.
-Que fas, imbècil?!
L'home tossia mot fort entre les paraules. Tenia cinquanta anys i la cara gastada pel vent i duia una escopeta de perdigons a la ma, però no podia controlar els moviments del cos per l'atac de tos.
El Ricard es va aixecar desseguida i el va agafar pel coll amb les dues mans.
-M'ajudaràs o no? Cabró! On collons és l'Aida?
-Para mal parit que m'ofego! Ajjjj
-Si m'ajudes!
-Està be, para!
El Ricard li va arrencar l'escopeta de les mans. No tenia ni idea de com funcionava, però aquell home això no ho sabia, i en canvi sí que en sabia, de fer-la anar. Li va apuntar a la cara.
-Ensenyi'm tota la casa! Aida!!
-Però què dius, Aida? Qui és, l'Aida?
-És la meva nòvia, i....calla i ensenya'm la casa!!
-No és aquí, la teva Aida!
-Calla! Passa davant i obre la porta! Aida!!
El va empènyer cap a una cuina. Era una casa senzilla amb pocs racons. No semblava fàcil amagar-hi algú. Hi havia una olla sobre el marbre. De la paret penjaven uns tasts cuits.
-Pujem a dalt! Enfila l'escala! Va!!
-No...a dalt no!
-Que pugis!
Van pujar escales amunt. Al capdamunt de l'escala hi havia una llum tènue. Van sortir a un replà amb tres portes.
-Obre-les! Aquesta primer!
L'home va obrir la porta. Era un lavabo, i no hi havia res estrany.
-Ara aquesta!
Va obrir a poc a poc. Era un dormitori, amb un llit vell i un quadre tort.
-Obre la llum i aixeca el llit
L'home va fer el que li deia sense protestar. Assota del llit no hi havia res.
-Està be, ara aquesta porta!
-No, aquesta no, que hi ha la meva mare!
-I què?!
-Es gran, i tinc por que es mori del susto cony!
-Molt be, passa primer i digue-li que vens amb un amic, que no s'espanti. Però vull veure tota la casa!
L'home va obrir la porta a poc a poc
-Mare? Bon vespre, vinc amb un amic...
A dins seia una vella fent gronxar lleument un balancí, de cara a la finestra.
-Un amiiic? Aaai....si no en tens, tu, d'amiiics.
-Ja, mare, un conegut, osti, ja m'entén!
-Ja t'entenc, fill, ja t'entenc...digue-li que passi, home.
-Passa!
-Bona nit, senyora....jo...
-Què fèieu, abaix, he sentit soroll!
-Eeeeeh...
-No res, mare, no pateixi.
-Què fa, vostè, a Peguera? No hi ve massa gent, aquiii.
-He vingut a fer una volta i estic buscant la meva xicota que no se on és. S'ha trencat la cama!
-Aaaai, la teva xicota...
-Què??
-Ensenya-li on és, la seva xicota, fill!
-Mare....
-Va home, fés el què et dic! Els forasters són benvinguts a casa nooostra!
-Mare, no vull...
-Fés-ho! Que no m'hagi d'aixecaaar.
El Ricard tremolava. Mentre parlaven havia baixat l'escopeta per no espantar la vella, però encara l'agafava ben fort. No va poder evitar dir en veu alta el què estava pensant.
-Què l'hi heu fet?
-He he he he no reeees, hooome
El fill callava.
-Va, fill, pòrta'l amb ella....
-Vine.
L'home estava molt seriós...li havia canviat la veu, i ara semblava més profunda encara.
-Anem abaix.
El Ricard el va seguir fora de l'habitació
-Tu primer. Com li hagueu fet res et mato. A tú i a la teva mare.
Encara va sentir la vella...
-Adeu jove, fins aviaat
Li va recórrer un calfred l'espinada. El cap li feia voltes i sentia un brunzit a l'orella. Allò no podia estar passant. L'home va enfilar escales avall i el Ricard va anar al darrera. Tot d'una va sentir unes passes ràpides darrera seu i sense temps de girar-se, un fort cop al clatell.
Es va despertar a les fosques. Li feia molt mal el clatell. Feia fred. Va palpar amb les mans. Al terra hi havia palla i era humit. De cop, va palpar una cama. Era freda. Va palpar aquell cos amb les mans, neguitós, terroritzat, amb por de reconèixer l'Aida. Era una dona. Una dona jove. Li va palpar la cara, histèric. Portava el cabell molt llarg. No era l'Aida.
Va sentir un sanglot fluixet que venia de l'altra banda.
-Aida?
-Ricard! Sóc aquí, Ricard....
L'Aida plorava en algún racó de la foscor.
-Què t'han fet? Estàs be?
-Em fa mal la cama...i tinc por.
El Ricard va voler anar a quatre potes cap allà on era l'Aida, però va ensopegar amb alguna cosa. Va palpar. Un altre cos. Fred. Una noi. Li faltava un braç. Va estar a punt de desmaiar-se, i va ofegar un crit just a temps.
-Què hi ha?
-Eeeeh....no res, Aida....una....una ovella morta.
Es va abraçar amb ella a les palpentes, tremolant. Es van fer un petó.
-Quant temps fa que ets aquí? I jo? Quan m'hi han portat?
-No ho se....He dormit molta estona, em sembla. Em va recollir aquest home tant sí com no amb un jeep i la seva mare em va preparar una sopa calenta....i no recordo res més. No em puc moure. M'he fet pipi...quin fàstic!
Plorava....el Ricard la va agafar fort, plorant i mort de por.
-Què deuen voler de nosaltres? Un rescat?
-No ho se, Aida...hem de sortir d'aquí. Hem de sortir d'aquí com sigui!
El Ricard encara tenia el telèfon, però no tenia bateria. No tenien res més. Ni encenedor, ni mistos, ni les claus del cotxe per mirar de fer un forat. Va regirar els cadàvers. Tampoc no duien res. No sabien quina hora era ni com passava el temps. Va passar hores primer cridant sense cap resposta, i després palpant les parets, però no hi havia cap porta ni finestra, i no arribava al sostre, ni saltant. Finalment es va rendir. Va decidir que esperarien que vingués aquell home per atacar-lo i sortir com fos. Però passava el temps i no venia ningú. Van passar una eternitat agafats a les fosques, somiquejant. Cada cop feia més i més fred. Gelava. Es van agafar molt fort, i poc a poc, tremolant, es van adormir.
FI
lunes, 22 de junio de 2009
L’afer del Ben Dotat.
El Pau seia a la popa del petit veler dels seus pares, el Ben Dotat, aguantant el timó, en calçotets blancs. Fèiem la travessia anual per baixar el vaixell a Barcelona, després de les vacances de l’estiu. S’ho solien repartir entre pares i fills, per que durava dos dies, i aquest cop al Pau li havia tocat el segon tram, de Sant Feliu de Guíxols a Barcelona, i ens hi havia convidat, a mi, a la meva novia i a una amiga seva d’Anglaterra.
El rum rum del motor impedia la comunicació fluida, i ell, a crits, intentava demanar alguna cosa. M’hi vaig acostar.
- “hi han Màgnums a la nevera....passa-me’n un!”
Assumint mig a contracor l’autoritat del Pau, que emanava tant de la seva posició jeràrquica a bord com certament de la seva barra incurable, em vaig girar i evitant els cops de la botavara vaig travessar la popa per ficar-me a la cabina. No m’hi volia passar massa estona per no marejar-me, així que em vaig afanyar a obrir la tapa de fusta de la nevereta....a dins, després de tres hores de navegació, suraven tres màgnums dins de les seves fundes llampants, junt amb les restes dels últims glaçons que quedaven per fondre. Vaig agafar un dels gelats, vaig sortir tant ràpid com vaig poder i li vaig allargar al Pau.
Vaig seure altre cop al meu lloc, al costat de la porta de la cabina, amb la intenció de quedar-me ben quietet. A l’horitzó es veien, menudes, minúscules, pràcticament uns puntets blancs, les casetes d’algun poble o ciutat del Maresme amb les muntanyes de la serralada litoral al fons....devia ser Mataró? O potser Premià? Era massa lluny per saber-ho, a ulls inexperts.
Feia bo. La meva aida i l’amiga anglesa del pau seien mirant de gaudir del viatge i prendre el sol sense marejar-se massa amb els embats de la mar, que tot i que no amenaçava, tampoc no anava calma.
El Pau va reduir la marxa i aguantava el timó del veler amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra aixecada sobre la seva cara intentava obrir el paquet del gelat exprimint-lo per la banda del pal, amb una sola mà. Feia patir. Era clar que s’estava gestant un desastre...
El paquet de màgnum va petar, expulsant tot el gelat fos sobre el cos, la cara i l’orella del pau, que va quedar cobert de crema de vainilla i crostes de xocolata amb ametlla. La crema li regalimava per la seva panxa rossa i pels calçotets, gotejant sobre el casc del Ben Dotat.
Mentre la resta ens moríem de riure i de fàstic, el Pau intentava aprofitar el que podia del gelat i reia mirant de dissimular el ridícul. Tota la impressió que havia pogut causar el veler a l’amiga de Londres, i que havia anat disminuint molt probablement amb la visió dels calçotets blancs del Pau, s’havia esfumat del tot amb aquell espectacle.
Quan va haver acabat el seu particular banquet, i davant de les nostres peticions que fes el favor de rentar-se, va apagar el motor del veler i es va enfilar a la popa. D’un bot, es va llençar a l’aigua, saltant per damunt de l’escaleta. Amb el motor apagat, el mar es mostrava silenciós i immens com el desert que realment és.
El Pau va treure el cap de l’aigua i després de passar-se la mà per la cara per a treure’s la brutícia del gelat va començar a nedar per atrapar el vaixell, que portat per la inèrcia, el deixava enrere...
Va començar a nedar...i no arribava. Va intentar nedar amb totes les seves forces i llavors es va espantar de veritat: només
aconseguia mantenir la mateixa distància amb el veler, però no escurçar-la.
-“Merda merda!! L’he cagat! Encén el motor! Encén el motor!
Encén el motor! Feia anys que no ho feia! Ni tan sols tenia el “titulín”, ni jo ni ningú dels convidats, i de fet el Pau tampoc, tot i que era l’únic amb certa experiència al mar. El vaig veure tant espantat que vaig tenir por que s’ofegués en un atac de pànic i veient que no agafaria el vaixell per molt fort que nedés li vaig cridar:
-“Tranquil Pau, no t’atabalis!”
Era jo el que estava atabalat! Vaig pensar en aquella vegada que fent la mateixa ruta el Pau i jo sols m’havia volat la gorra que un cop perduda de vista darrera les onades i sense cap referència, havia estat impossible recuperar-la, per molt que vàrem intentar-ho girant en cercles per trobar-la. Vaig tenir por. Era vital no perdre’l de vista, si les onades el tapaven i deixàvem de veure’l, probablement no el trobaríem més. Faríem cercles buscant-lo mentre ens allunyàvem i s’ofegaria intentant nedar fins la costa del Maresme, massa llunyana per a qualsevol nedador humà.
Després de pensar en tot això durant un segon, em vaig girar amb la idea de trobar un salvavides i llençar-li per que almenys surés...
-Don’t lose sight of him! Don’t lose sight of him!
Li vaig cridar a l’anglesa, que semblava que no era conscient del perill, i em vaig ficar corrent a la cabina per trobar un salvavides. En vaig sortir amb el clàssic salvavides rodó i una corda, mentre l’Aida, que va mantenir la calma en tot moment, em cridava que vigilés amb la botavara, que anava d’una banda a l’altra i per poc no m’havia obert el cap mentre em movia per la coberta descuidadament.
El Pau ja era massa lluny per llençar-li res, calia virar en rodó per mirar de recollir-lo amb la mateixa inèrcia del vaixell. Vèiem el seu caparró entre les onades, que ens mirava preocupat des de lluny...el vaixell va anar descrivint un cercle, en silenci, només amb el xipolleig de la proa trencant les ones.
Quan vàrem ser prou a prop, li vaig cridar al Pau si volia el salvavides...
-Una corda! Llença’m una corda!
Li vaig fer cas, i quan vaig veure que hi podia arribar, li vaig llençar el cap de la corda. Va nedar amb afany i s’hi va agafar.
El vaixell seguia endavant i el Pau va començar a estirar la corda per acostar-s’hi. A les poques braçades la corda va saltar sencera amb ell dins l’aigua i el Pau es va quedar amb la corda a les mans amb cara d’incrèdul.
-Merda! Però que feu!?
Li havíem passat la corda sense lligar enlloc! Després d’uns segons d’histèria i d’incredulitat a bord del Ben Dotat vàrem recuperar la serenitat, per pura necessitat.
Tornàvem a passar de llarg del Pau. Aquest cop sí, calia engegar el motor. Ja no hi havia prou inèrcia per tornar a fer la volta.
-Com es fa?! Com s’engega?
-El botó vermell! I apreta la palanca a poc a poc!
Cridava el Pau des de l’aigua, cada cop més lluny...
Ho vaig intentar...no funcionava....tenia por d’arrencar de cop i anar a parar massa lluny....a la segona, però, el motor va arrencar...pet pet pet i al prémer la palanca, el veler va començar a avançar lentament. Vàrem iniciar el viratge, de cara al segon intent. El Pau esperava resignat, surant a kilòmetres de la costa, sobre desenes o centenars de metres en vertical fins al fons, dins l’aigua fosca. Calia anar prou poc a poc per poder-lo recollir, així que no vaig prémer més la palanca, i vaig mantenir el timó totalment escorat. Un cop encarat el vaixell al punt on surava el Pau, vàrem posar el punt mort per que el Ben Dotat arribés de inèrcia, prou ràpid per acostar-se al Pau, però suficientment a poc a poc per que s’hi pogués enfilar al vol, una mica com qui puja a un tren en marxa. I va funcionar! El Pau va poder nedar com un boig, això sí, i agafar-se a l’escala de la popa del vaixell!
Per fi! Havia passat el tràngol! Va posar el peu a coberta i va pujar al vaixell entre esbufecs, semblava alguna espècie de monstre marí. Estava vermell, congestionat, òbviament xop de dalt a baix i tenia el bigoti cobert de mocs. La cosa havia estat de pànic. Els del vaixell ens vàrem posar a riure de contents d’haver-lo recuperat, i ens vàrem burlar d’ell tant com vàrem poder! Quin patró mare meva! Salvat per la seva tripulació! Ha! Li havíem salvat la vida! Ell també reia, a contracor per saber-se l’objectiu del ridícul, i sobretot per què sabia que havia ficat la pota fins el fons.
-Hauria pogut arribar nedant a la costa.
Va contestar, entre rialles...i encara va tenir pebrots per recriminar-me que li llencés la corda sense lligar! No canviarà mai. La barra que té el Pau per defensar-se, realment és digna d’un advocat.
Al seu favor cal dir que no es va crispar en cap moment ni va ser presa del pànic ni la desesperació, per molt malament que ho deuria passar dins l’aigua, esperant que ens en sortíssim de dominar el Ben Dotat i rescatar-lo a ell del mar, mentre sol, veia com ens allunyàvem i les nostres veus atrafegades es sentien cada cop més tènues.
El nostre capità es va rentar la cara, això sí, aquest cop sense saltar a l’aigua, i va tornar a assumir el control, com si no hagués estat res. Va rebutjar la tovallola, i eixugant-se al vent, es va encendre un Marlboro i va seguir navegant amb tota naturalitat, mentre fullejava tranquil•lament el Mundo Deportivo.
Tres hores més tard, el Ben Dotat va amarrar al Port Olímpic, tripulació i capità sans i estalvis, després d’una agradable passejada per davant del Fòrum i la Mar Bella.
El rum rum del motor impedia la comunicació fluida, i ell, a crits, intentava demanar alguna cosa. M’hi vaig acostar.
- “hi han Màgnums a la nevera....passa-me’n un!”
Assumint mig a contracor l’autoritat del Pau, que emanava tant de la seva posició jeràrquica a bord com certament de la seva barra incurable, em vaig girar i evitant els cops de la botavara vaig travessar la popa per ficar-me a la cabina. No m’hi volia passar massa estona per no marejar-me, així que em vaig afanyar a obrir la tapa de fusta de la nevereta....a dins, després de tres hores de navegació, suraven tres màgnums dins de les seves fundes llampants, junt amb les restes dels últims glaçons que quedaven per fondre. Vaig agafar un dels gelats, vaig sortir tant ràpid com vaig poder i li vaig allargar al Pau.
Vaig seure altre cop al meu lloc, al costat de la porta de la cabina, amb la intenció de quedar-me ben quietet. A l’horitzó es veien, menudes, minúscules, pràcticament uns puntets blancs, les casetes d’algun poble o ciutat del Maresme amb les muntanyes de la serralada litoral al fons....devia ser Mataró? O potser Premià? Era massa lluny per saber-ho, a ulls inexperts.
Feia bo. La meva aida i l’amiga anglesa del pau seien mirant de gaudir del viatge i prendre el sol sense marejar-se massa amb els embats de la mar, que tot i que no amenaçava, tampoc no anava calma.
El Pau va reduir la marxa i aguantava el timó del veler amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra aixecada sobre la seva cara intentava obrir el paquet del gelat exprimint-lo per la banda del pal, amb una sola mà. Feia patir. Era clar que s’estava gestant un desastre...
El paquet de màgnum va petar, expulsant tot el gelat fos sobre el cos, la cara i l’orella del pau, que va quedar cobert de crema de vainilla i crostes de xocolata amb ametlla. La crema li regalimava per la seva panxa rossa i pels calçotets, gotejant sobre el casc del Ben Dotat.
Mentre la resta ens moríem de riure i de fàstic, el Pau intentava aprofitar el que podia del gelat i reia mirant de dissimular el ridícul. Tota la impressió que havia pogut causar el veler a l’amiga de Londres, i que havia anat disminuint molt probablement amb la visió dels calçotets blancs del Pau, s’havia esfumat del tot amb aquell espectacle.
Quan va haver acabat el seu particular banquet, i davant de les nostres peticions que fes el favor de rentar-se, va apagar el motor del veler i es va enfilar a la popa. D’un bot, es va llençar a l’aigua, saltant per damunt de l’escaleta. Amb el motor apagat, el mar es mostrava silenciós i immens com el desert que realment és.
El Pau va treure el cap de l’aigua i després de passar-se la mà per la cara per a treure’s la brutícia del gelat va començar a nedar per atrapar el vaixell, que portat per la inèrcia, el deixava enrere...
Va començar a nedar...i no arribava. Va intentar nedar amb totes les seves forces i llavors es va espantar de veritat: només
aconseguia mantenir la mateixa distància amb el veler, però no escurçar-la.
-“Merda merda!! L’he cagat! Encén el motor! Encén el motor!
Encén el motor! Feia anys que no ho feia! Ni tan sols tenia el “titulín”, ni jo ni ningú dels convidats, i de fet el Pau tampoc, tot i que era l’únic amb certa experiència al mar. El vaig veure tant espantat que vaig tenir por que s’ofegués en un atac de pànic i veient que no agafaria el vaixell per molt fort que nedés li vaig cridar:
-“Tranquil Pau, no t’atabalis!”
Era jo el que estava atabalat! Vaig pensar en aquella vegada que fent la mateixa ruta el Pau i jo sols m’havia volat la gorra que un cop perduda de vista darrera les onades i sense cap referència, havia estat impossible recuperar-la, per molt que vàrem intentar-ho girant en cercles per trobar-la. Vaig tenir por. Era vital no perdre’l de vista, si les onades el tapaven i deixàvem de veure’l, probablement no el trobaríem més. Faríem cercles buscant-lo mentre ens allunyàvem i s’ofegaria intentant nedar fins la costa del Maresme, massa llunyana per a qualsevol nedador humà.
Després de pensar en tot això durant un segon, em vaig girar amb la idea de trobar un salvavides i llençar-li per que almenys surés...
-Don’t lose sight of him! Don’t lose sight of him!
Li vaig cridar a l’anglesa, que semblava que no era conscient del perill, i em vaig ficar corrent a la cabina per trobar un salvavides. En vaig sortir amb el clàssic salvavides rodó i una corda, mentre l’Aida, que va mantenir la calma en tot moment, em cridava que vigilés amb la botavara, que anava d’una banda a l’altra i per poc no m’havia obert el cap mentre em movia per la coberta descuidadament.
El Pau ja era massa lluny per llençar-li res, calia virar en rodó per mirar de recollir-lo amb la mateixa inèrcia del vaixell. Vèiem el seu caparró entre les onades, que ens mirava preocupat des de lluny...el vaixell va anar descrivint un cercle, en silenci, només amb el xipolleig de la proa trencant les ones.
Quan vàrem ser prou a prop, li vaig cridar al Pau si volia el salvavides...
-Una corda! Llença’m una corda!
Li vaig fer cas, i quan vaig veure que hi podia arribar, li vaig llençar el cap de la corda. Va nedar amb afany i s’hi va agafar.
El vaixell seguia endavant i el Pau va començar a estirar la corda per acostar-s’hi. A les poques braçades la corda va saltar sencera amb ell dins l’aigua i el Pau es va quedar amb la corda a les mans amb cara d’incrèdul.
-Merda! Però que feu!?
Li havíem passat la corda sense lligar enlloc! Després d’uns segons d’histèria i d’incredulitat a bord del Ben Dotat vàrem recuperar la serenitat, per pura necessitat.
Tornàvem a passar de llarg del Pau. Aquest cop sí, calia engegar el motor. Ja no hi havia prou inèrcia per tornar a fer la volta.
-Com es fa?! Com s’engega?
-El botó vermell! I apreta la palanca a poc a poc!
Cridava el Pau des de l’aigua, cada cop més lluny...
Ho vaig intentar...no funcionava....tenia por d’arrencar de cop i anar a parar massa lluny....a la segona, però, el motor va arrencar...pet pet pet i al prémer la palanca, el veler va començar a avançar lentament. Vàrem iniciar el viratge, de cara al segon intent. El Pau esperava resignat, surant a kilòmetres de la costa, sobre desenes o centenars de metres en vertical fins al fons, dins l’aigua fosca. Calia anar prou poc a poc per poder-lo recollir, així que no vaig prémer més la palanca, i vaig mantenir el timó totalment escorat. Un cop encarat el vaixell al punt on surava el Pau, vàrem posar el punt mort per que el Ben Dotat arribés de inèrcia, prou ràpid per acostar-se al Pau, però suficientment a poc a poc per que s’hi pogués enfilar al vol, una mica com qui puja a un tren en marxa. I va funcionar! El Pau va poder nedar com un boig, això sí, i agafar-se a l’escala de la popa del vaixell!
Per fi! Havia passat el tràngol! Va posar el peu a coberta i va pujar al vaixell entre esbufecs, semblava alguna espècie de monstre marí. Estava vermell, congestionat, òbviament xop de dalt a baix i tenia el bigoti cobert de mocs. La cosa havia estat de pànic. Els del vaixell ens vàrem posar a riure de contents d’haver-lo recuperat, i ens vàrem burlar d’ell tant com vàrem poder! Quin patró mare meva! Salvat per la seva tripulació! Ha! Li havíem salvat la vida! Ell també reia, a contracor per saber-se l’objectiu del ridícul, i sobretot per què sabia que havia ficat la pota fins el fons.
-Hauria pogut arribar nedant a la costa.
Va contestar, entre rialles...i encara va tenir pebrots per recriminar-me que li llencés la corda sense lligar! No canviarà mai. La barra que té el Pau per defensar-se, realment és digna d’un advocat.
Al seu favor cal dir que no es va crispar en cap moment ni va ser presa del pànic ni la desesperació, per molt malament que ho deuria passar dins l’aigua, esperant que ens en sortíssim de dominar el Ben Dotat i rescatar-lo a ell del mar, mentre sol, veia com ens allunyàvem i les nostres veus atrafegades es sentien cada cop més tènues.
El nostre capità es va rentar la cara, això sí, aquest cop sense saltar a l’aigua, i va tornar a assumir el control, com si no hagués estat res. Va rebutjar la tovallola, i eixugant-se al vent, es va encendre un Marlboro i va seguir navegant amb tota naturalitat, mentre fullejava tranquil•lament el Mundo Deportivo.
Tres hores més tard, el Ben Dotat va amarrar al Port Olímpic, tripulació i capità sans i estalvis, després d’una agradable passejada per davant del Fòrum i la Mar Bella.
viernes, 6 de febrero de 2009
Dos al semàfor
A primera hora, vaig cap a la feina en bicicleta. A Pla de Palau, davant del Set Portes, el semàfor està en vermell. Mentre m'hi acosto veig una dona que s'espera per creuar. Porta pantalons de xandall i caçadora texana. Arribo al semàfor i m'hi repenjo amb la ma per no haver de posar el peu a terra. Em giro cap a ella. M'està mirant als ulls. Sembla com si gairebé em somrigués. És guapa i morena, gairebé mulata, i els ulls semblen marrons. Me'ls clava intensament. És prou jove, uns trenta anys. Aparto la mirada. De reüll, veig que sacseja el cap per deixar-se anar el cabell. Em giro. No m'hi havia fixat, però devia portar-lo recollit o amagat dins la caçadora. El té castany fosc i ondulat, una meleneta que li cau poc més avall de les espatlles, repartida i desendreçada. Està d'esquena, veient venir els cotxes. Te molt bon cos, tot i que no és gaire alta. És esvelta i proporcionada, sembla en forma. Repenja el pes del cos sobre la cama esquerra i te la dreta mig flexionada, en angle recte, en una pose de xula fresca i juvenil. Amb les mans dins les butxaques de la caçadora, marca el culet. Els pantalons de xandall són grisos, prou cenyits al cul però amples de peus. Una banda color vainilla al llarg del lateral li marca la forma de la cuixa i la cama. Curiosament, porta sabatetes de cuiro. Si no, hauria dit que anava a córrer. Torno a apartar la mirada. Estic una mica emocionat, gaudint de la visió del seu cos i tocat per la mirada que hem compartit. Es fàcil deixar-se portar i creure que s'està exhibint, que s'ha deixat anar el cabell per que el vegi jo, i que s'ha girat per ensenyar el tipet, només per mi. Al semàfor només hi som nosaltres dos.
Ara ja no venen cotxes, i tot i que el semàfor està en vermell, sembla que dubta si començar a creuar. Just abans que es decideixi, tinc ocasió de contemplar-la de perfil. Tot i la caçadora, es nota que te uns pitets ben col·locats, no massa grans, però a to amb la resta del cosset. M'espero que passi, evidentment: Camina be, mou el cul de cantó a cantó amb gràcia i decisió, però només ho puc veure en part, per que la caçadora li tapa una mica. Es posa verd, i començo a creuar al darrere. Al cap de pocs metres comença a córrer una mica, donant-se pressa. És una noia inquieta, sembla, això és el que transmet tot plegat.
Ara, al posar-se a córrer, ha inclinat el cos i la caçadora se l'hi ha aixecat una mica per damunt de la cintura, i he pogut contemplar la monada de culet que té en ple moviment. Mentre ella seguia corrent i jo quasi l'avançava amb la bicicleta, he passat prou aprop per observar com, amb la tensió muscular i les estirades de les cames, el teixit del xandall s'ha tensat sobre les seves natges i se li ha arrapat tot prou a la carn per marcar en relleu subtil les vores d'unes calcetes de nena...tocant el cel,i molt a desgrat meu, he seguit pedalejant i l'he passada de llarg per sempre.
Ara ja no venen cotxes, i tot i que el semàfor està en vermell, sembla que dubta si començar a creuar. Just abans que es decideixi, tinc ocasió de contemplar-la de perfil. Tot i la caçadora, es nota que te uns pitets ben col·locats, no massa grans, però a to amb la resta del cosset. M'espero que passi, evidentment: Camina be, mou el cul de cantó a cantó amb gràcia i decisió, però només ho puc veure en part, per que la caçadora li tapa una mica. Es posa verd, i començo a creuar al darrere. Al cap de pocs metres comença a córrer una mica, donant-se pressa. És una noia inquieta, sembla, això és el que transmet tot plegat.
Ara, al posar-se a córrer, ha inclinat el cos i la caçadora se l'hi ha aixecat una mica per damunt de la cintura, i he pogut contemplar la monada de culet que té en ple moviment. Mentre ella seguia corrent i jo quasi l'avançava amb la bicicleta, he passat prou aprop per observar com, amb la tensió muscular i les estirades de les cames, el teixit del xandall s'ha tensat sobre les seves natges i se li ha arrapat tot prou a la carn per marcar en relleu subtil les vores d'unes calcetes de nena...tocant el cel,i molt a desgrat meu, he seguit pedalejant i l'he passada de llarg per sempre.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)