Cobla del butlletí de notes

Amb clandestí silenci criminal,
com assassins que del dia s'amaguen,
de l'indefens el somriure n'apaguen
i fan batec arribar al seu final.

L'un es coneix per Botxí Butlletí
l'altre ha per nom Molt Temut Comentari;
cinquè i sisè genets d'apocalipsi,
pel seu camí, qui es creua, troba fi.

1992

Pensa, pensa...

la vida es sumament fragil i efimera, encara que no hi pensem. pot acabar en qualsevol instant, i aleshores s'ha acabat tot, els somnis, la fantasia, la realitat...la historia continua en mans dels que queden, pero que no duraran massa més. alguns viuen com si no haguessin de morir mai, d'altres com si calgués seguir un model (estudiar treballar casarse, fills, envellir, morir) Mai ningu no ha viscut molt més de cent anys. Molts grans personatges no van viure ni trenta anys. Sembla que son eterns, que encara siguin vius, però no és així. La seva vida va acabar, l'eternitat -relativa- del seu llegat va ser un consol, o millor encara, una rao de viure. Carpe diem? vita brevis, això segur.

Somni

Fa un dia més aviat gris. Estic en un vaixell, gran, com un mercant, no de passatgers. Hi han amics meus, i tenim la missió de detectar i eliminar vampirs. Per fer-ho es baixa al mar en barca, i es fa servir un esprai als ulls per detectar-los i una mena de pistola per matar-los. Crec que per mantenir el coratge, bec d’una ampolla d’algun alcohol. Som al mar, aparentment en una gran badia no molt lluny de la costa, però tampoc gaire a prop, de fet, no es veu. Hi ha onatge, la sensació és la que fa el mar de veritat. Puja una noia amb uns que tornen de missió.. sospito que es un vampir, quan me la presenten miro de ruixar-li els ulls amb esprai dissimuladament com per accident…es queixa “creies que era un vampir?” jo dic “no….sabia que no..” avergonyit. Tot i això les meves sospites venien d’alguna cosa estranya en els seus ulls. Un diferent de l’altre i de color estrany. Era rossa però no del tot. Vaig al lavabo...es una espècie de saleta rodona a la part central del vaixell, com penjada sobre l’aigua en un lateral...a la banda oposada del buc hi ha el de les noies, semblant al nostre i col·locat simètricament de la mateixa manera...no hi ha wc ni res...només un forat gran al mig amb una reixa, crec, la sensació és de vertigen, una mica. A dins del lavabo m’hi trobo el Sergio...em fa gest de mirar el sostre. Per un joc de miralls es veu el lavabo de noies com des del damunt. S’estan banyant, algunes surten nues del que en el seu cas és una banyera central, altres en bikini. Em sorprèn que el Sergio, tot un exemple moral d’honestedat en els sentiments i la fidelitat amb la seva dona, amb surti amb això. No negativament, només m’estranya. Potser m’allibera. Les noies se n’adonen i venen cap a nosaltres. Jo me’n vaig corrents cap a la proa del vaixell. Dues noies em persegueixen, i quan m’atrapa la primera, em sorprèn “que be, no ets homosexual, que be!!” Sembla que li agrado molt. Se’m tira al damunt. Amb aquestes me n’adono que el vaixell està apunt de xocar amb un buc molt més gran encara, com d’un gran petroler...És molt més alt, el doble, i avança lentament cap a la dreta mentre nosaltres hi fem cap. Fins ara sempre he tingut la sensació durant el somni de que no hi havia ni tripulació ni capità ni timoner....aviso tothom que puc i deixem el vaixell a corre-cuita en una barca més petita. Fa la sensació que ens deixem gent, i jo no trobo la meva pistola. Porto l’esprai, això si, a la butxaca dels pantalons curts, fent bony. Mentre ens allunyem, el nostre vaixell xoca amb el monstruós buc negre i li fa una bona esquerda penetrant-lo amb la proa...com rebotant, se’n torna a allunyar lentament una mica, i es comença a decantar per enfonsar-se. Ara, amb la barca, ens acostem a una mena d’edifici antic, assota d’una mena de porxo per on entra el mar, i hi ha unes escales que baixen a l’aigua i porten amunt, cap a l’interior de l’edifici per un fosc forat al mur que dona directament a l’aigua. Es decadent, com les escales del Ganges a Varanasi, o com Venècia. Són unes escales modestes, com mig secretes o oblidades. Salto de la barca per treure el nas un moment. Se suposa que ens esperen. Davant meu ja havien saltat el Pau Martrat i el Terry, per què són allà, al cap damunt de les escales, en una espècie de sala mig secreta com la que es podria trobar darrera de l’altar d’una església barroca de Roma, una mica com a San Carlino alle quatro fontane...però diferent. El Terry es manté apart, mirant la paret, però el Pau està espiant per una finestra interior el que passa a dins de la gran sala del temple, que és el què és l’edifici. Jo també trec el nas. No és un temple cristià, és una sala molt alta, que observem des d’una posició elevada, i només en veiem una part del que correspondria al públic, com si fóssim darrera d’un gran orgue o retaule, observant des de la dreta. Hi ha llum natural, però no gaire, és una llum trista, com de dia gris a dins d’una església. La cosa està a mig camí entre un temple i un teatre...l’espai que correspondria a les bancades d’una església o a la part del públic més propera a l’escenari en un teatre fa una lleugera baixada cap a nosaltres, cap a l’altar o el que sigui del temple, i no hi ha cap mena de moble, només graons grans i baixos esculpits a terra, sembla, com en rampa...Se senten uns cors de noies, que estan assegudes en uns d’aquests graons a la part davantera de la sala, a la banda oposada a la nostra, a l’esquerra. Van vestides com amb vels blancs, formen part d’una altra cultura, d’alguna manera. Davant nostre uns nois o nens rossos amb meleneta que només duen texans sense samarreta s’arrosseguen descalços per terra com reptant, donant-nos l’esquena i fent cap a la banda oposada a la nostra. Tot el temple és com de pedra o més aviat d’obra revestida i pintada, monocolor i sense juntes, tot del mateix material grisós blavós, envellit com un temple hindú. Miro enlaire, i com si estigués en una mena de llotja d’òpera, o com des del suposat retaule que no veiem per que som al seu darrera mateix, el filòsof Friedrich Nietszche treu el cap amb el seu gran bigoti i ens observa de reüll i des de sobre, per damunt de la seva espatlla, com un bust o una figura de cera que hagués cobrat vida.

Erasmus

Sai come mi sono innamorato, prima prima? La tua voce e basta, non
c'era bisogno di più. Ti sentivo parlare con un altro amico
in dietro di me, per strada, e mi fermavo mentalmente a
d'ascoltare la tua sinfonia. Non scherzo. Dopo e venuto il
resto. La bocca, gli occhi, quelle pupille che si aprivano e
chiudevano dove io cercavo la tua verità, e ci ho trovato a
volte uno sguardo di soddisfazione dominante, mai un
abbandono a me, gli capelli meravigliosi, neri, setosi, che
mi perdo dentro solo di pensarci, le orecchie senza lobo, i
labbri, il naso, gli sigli, gli seni che erano così perfetti
nelle mie mani, e tutto il resto che non dimenticaró mai,
mai, anche si l'ho avuto pochissimo per me stesso. e dopo
tutta la tua espressione a volte era di un potere sensuale di
un altro pianeta, come si vedessi il futuro e il passato e
controllassi tutta l'energia, tutto l'universo col tuo sesso,
che ti faceva perdere la testa di passione e mandare tutto
il ordine va fan culo come un diluvio universale. Per me sei
stata eterna nei miei braci, anche si non volevi ed eri
ubriaca. Ricordo per miseria mia che ti avevo in braci
mezzo dormendo, come drogata, e aprivi gli occhi e gli
fermavi vedendo che ero io, perché per qualche motivo non
volevi che fosse così. Ma ho sempre il conforto di sapere
che in fatti, sono stato io a svegliare il tuo corpo quella
sera.

Scusa la pornografia

Papallones

No sabria dir quin sentiment recorre les venes inflades del meu cervell, un peu trappé entre la felicitat i el dubte. Mirant enrere, a temps ja morts, entenc els vells fantasmes i semblen innocents de tots els càrrecs – passaven per allà – No he nascut adaptat a les coses, això és tot. Crec entendre una mica més el perquè dels meus sinistres sentimentals ara que conec una mica les dones. Ah, les dones, les noies, amb el seu cor de cristall, de princesa i el seu joc de peus. Boxejadores, guerrilleres. Terroristes. I a la vegada, presa fàcil del pirata més barat. Els cops mes durs i sobtats eren els que més tou i perdut em deixaven, per què creia que era un símptoma d’un cor més protegit per més fràgil i preciós, i el desitjava amb més força. Creia que no hi tenia accés per que volia el cor de vidre, no només la boca dels llavis. En canvi, algú que fos prou provocador, que en sapigués, ho tenia fàcil. Calia primer agradar, després rondar, fer-se el desmenjat una mica, i de cop deixar caure un piropo o un cop de guant a la cara, que de fet, és el mateix. Massa sensible per aquest joc, quina pega. O massa imprudent, més aviat. Primer massa prudent i perdut, després per reacció, temerari, radical. Fingit. Però hi ha noies que valen més que les princesetes difícils, noies senzilles (sempre relativament) amb ganes de ser estimades. Amb aquestes, simplement, cal no fugir, no amagar-se, i disparar quan es posen a tir. Per que a tir, com a molt, s’hi posen dos cops, si no un, i no més. Normal, per elles és un esforç posar el cor al centre de la diana. L’han de protegir per que no caigui en mans d’un inútil, i sempre és un risc obrir la finestra. Amés, el que els agrada és que els el robi un lladre expert, el cor. I com més expert, millor, sempre que sigui factible somiar que, algun dia, caurà atrapat a dins de la mel que hi ha al fons del seu potet. Si mai això arriba, es produeix tard o d’hora, però força inexorablement, una lògica pèrdua d’interès en el vell pirata manyac adormit al fons del pot, es nota la càrrega del seu pes, i el cor de cristall frisa per alliberar-se i tornar a volar, posar-se a tir de nous pirates, més forts, més segurs, més lliures, indomables, valents, tendres i salvatges. O no? De fet, potser no, potser les dones en conjunt, son diferents de nosaltres, però cadascuna és un món de la galàxia veïna. I amés canvien tot sovint. En qualsevol cas, cal ser conscient que els vents, al mar, canvien sovint i de manera insospitada. Cal estar atent i estar disposat a navegar. Cal saber-se capbussar però mai sense posar l’escala. No ho sé. És un tema que s’escapa com un peix, com les sagetes de l’espuma de la proa d'una barca...

Vida/mort

Va sortir de casa i enfilà el carrer dels adroguers. A la cantonada hi havia pintat un vaixell, amb plantilla d’esprai negre. No feia lleig. Seguí caminant fins a trobar-se amb l’esplanada de la catedral. El cel era clar i l’aire humit. Poca gent a la plaça, quatre turistes badant i un ciclista va creuar fàcilment l’espai com un estel. A la via laietana, riu de cotxes, clàxons. Passà de llarg amb la ment tancada. Una noia el saludava des d’un cotxe! L'Eva. Alçà la ma. Maca, maca, amb aquells pits i els ulls blaus i un somriure net i tímid alhora. Be. Segurament no la tornaria a veure com aquell dia que va venir al pis de la Clara a buscar mobles. Duia una samarreta negra de tirants que li va revelar aquell bédedeu de pits amb tota la força de la seva plenitud. I amb aquell somriure fi. Tantes dones...i totes diferents! Desitjar és morir i és viure alhora.

Pel mercat del Miralles i el forat de la vergonya fins a Sant Agustí vell, al Mundial. Els cambrers feinegen com pescadors i fan cara de treballador. Padrons i lluentes amb el Joan. El rotllo de sempre, amb matisos, però fa caliu. Sol ser bo retrobar els vells amics, els de fusta de roure amb pocs nusos i prou coneguts. Una abraçada, i a la feina amb un got de vi de més. Es fa estrany i incòmode. Tarda seca, abrupta. Vuitanta-dues còpies i passar a net un dibuix no dóna per crear gaire. Però omple la butxaca una mica. Potser caldria buscar res més interessant? Si, però, deixant l’únic sou decent i regular…no ho se. Ara que el Pau ha marxat, la cosa és més avorrida i costa més de digerir. La gent és maca, això sí. La Joana encara no la conec, suposo que també. Amí em costa correspondre, no sé per què, és així. Em costa obrir-me als altres amb naturalitat, tinc por. Avegades, molta. Sempre he sigut així, és una característica innata o gairebé. Mentre no tingui l’autoestima prou alta de fer coses que m’omplin i m’agradi prou a mi mateix, suposo que seguirà sent així...

Marroc

El Marroc m’ha deixat un gust d’eternitat però també d’instants de misèria, de humanitat, amable però a vegades feixuga. Paisatges mítics, paisatges onírics, i estranys malsons de misèria…gana no, però pobresa, sí. I afany per plumar el turista, lògicament. Ens han venut plata que no ho era, però és el preu de visitar la tenda i conèixer el Hassan, i fet per fet, crec que val la pena. Ens han près el pel, però així hi hem pogut també compartir alguna cosa. Sembla estúpid, però el viatge no hauria valgut la pena sense les experiències amb mig-amics i quarts-de-guia. Qui sap si la pedra d’hashis que vàrem perdre per la Haima la va trobar el Mohamed abans que ningú no la comencés a buscar per compartir-la amb ell...un es torna malfiat. Però tant li fa, per què no ho sabrem mai i amés ens va ensenyar a alliberar papallones nocturnes amb un encenedor.

Entrar al desert en camell, de nit, és de les coses més valuoses. És un alliberament, notes com la vida va perdent el pes i els maldecaps fútils s’allunyen lleugers com si suressin. Un no entra al desert; s’hi endinsa, s’hi enfonsa, és com bussejar. Aposta els guies dels dromedaris es descalcen poques passes després de començar a petjar la sorra. Deixen el calçat allà, per quan tornin. Entren a casa seva, de fet. La sorra és indiferent, s’adapta infinitament, crea i desfà constantment les imatges més delicades, improvisa sempre, com el mar, però a un altre ritme...només la neu hi te potser una retirada. La nit al desert és de seda blava, uns llençols fins que s’estenen ondulant fins el mai, convidant a fer tombarelles sense parar sobre el matalàs flexible de la sorra.

Llacuna

He vist els canals de Venècia i m’he perdut pels seus carrers, tots
diferents i tots semblants. A Venècia tots els elements es
repeteixen i són únics alhora, com les persones. Cada columna, cada
arc, és algú. Cada moment és únic i immortal, i la ciutat és eterna
i essencial, nascuda de l’aigua i de l’aire, i per tant divina i no
terrenal com les altres. Venint de Burano en un dia de boira, la
llacuna pot ser de plata, un mirall sense horitzó ni reflex amb
pàtines verdoses, i la ciutat el reflex d’un fantasma. Al cap
vespre, en canvi, el cel és flama i la ciutat sura en l’incendi,
inquieta. Quins nous crims veurà la nit? La boira infernal dels
carrerons, la llòbrega mort dels canals. Les passes furtives dels
amants. No. Tot això s’ha acabat però la ciutat, les pedres, la
fusta, ho somnien cada nit, d’amagat dels turistes.