Dràcula

-"Ell és aquí: (It is here) ara ho sé del cert" - Així és com el contramestre, presa del pànic, anuncia l'horror al seu capità i únic company restant al vaixell.
Potser la part d'aquesta gran novel•la que més ansietat crea al lector –tota ella és una constant d'intriga i patiment- és el Quadern de Bitàcola del Demeter. Bram Stoker recrea, en una de les parts més breus del llibre i a petita escala, la terrible amenaça del vampir sobre la societat.
Un grapat de mariners es troben atrapats al seu vaixell amb una bèstia amb poders sobrenaturals capaç de fer que la boira sempre l'envolti, completament aïllats de la resta del món, al qual porten, sense saber-ho, una terrible, diabòlica amenaça. L'autor no podria haver representat millor l'arribada del vampir al món modern que anticipant l'ombra de l'horror amb un tràgic símil en que les víctimes cauen una per una implacablement, sense cap esperança. El monstre els utilitza per arribar al seu destí alhora que s'alimenta d'ells, com un horrible paràsit del vaixell. Així mateix espera fer-ho a Londres, cor de la civilització el 1897, i des d'allà estendre el seu poder i la seva espècie.
L'argument general de la novel•la i aquest fragment en concret podrien haver inspirat, -si no va ser així- Alien, el vuitè passatger. El terror que inspira una epidèmia implacable d'origen "moral" (el vampir ataca primer les dones més seduïbles, és un Don Juan) sempre és vigent en el nostre món que ja no és purità però encara és bastant cristià, i que pateix amés la presencia de la SIDA.
Quan arriba el Mal, només l'home més sencer, el capità, aconsegueix salvar almenys el seu honor de capità morint agafat al timó enmig de la tempesta que orquestra el Comte, donant així una esperança a la humanitat de salvar-se de l'amenaça que en la forma d'un gran llop acaba de saltar a la platja.
Mentrestant, el vampir només s'ha deixat veure esporàdicament davant de les seves víctimes, en forma aparentment humana, com un esperit. La por del desconegut s'afegeix a l'horror de les desaparicions.
Aquest és un dels grans encerts de la novel•la; la forma més terrorífica que pren Dràcula és la d'amenaça invisible, però creixent. Així, una de les coses que més inquieta el lector és la ceguesa que sembla apoderar-se dels protagonistes en els moments crítics, quan l'amenaça és evident al lector i hauria de ser-ho als personatges però, per algun motiu que no s'explica, no la veuen.
Semblen no voler creure en Dràcula, com si ell els dominés des del subconscient. L'autor et deixa amb el dubte, en una novel•la plena d'insinuacions i possibles simbolismes, que Coppola va fer explícits a la seva versió cinematogràfica.

Mirall

Al carrer dels mirallers, prop de Santa Maria del Mar, diu que algunes nits s'hi veu passar un home molt alt que no fa soroll quan camina. Porta una capa negra, llarga com ell, i és més alt que ningú que hagueu vist mai. Tant, que pot mirar dins les finestres dels primers pisos. Du a la ma un fanal i ningú, que se sàpiga, li ha vist mai els ulls. només se'l veu les nits que no hi ha lluna i no hi ha llums al carrer. Abans se'l veia més sovint, i els veïns de la ribera no sortien mai les nits que no hi havia lluna. Els veïns dels pisos baixos tancaven les balconeres amb pany i forrellat.
A la ma que no aguanta el fanal hi du un mirall, per posar-lo davant la cara atemorida dels qui se'l creuen tombant un carrer. A dins hi veuen la seva ànima, horrible si han pecat, serena si dormen tranquils. Deia un capellà de Santa Maria que és l'esperit d'un miraller que va pactar amb el Dimoni per fer els millors miralls del gremi, per fer-ne un per la seva estimada on només s'hi veiessin les virtuts, i així poder-la conquerir. Des d'aleshores vaga eternament revelant la pròpia ànima als pecadors per què es redimeixin, càstig que li va imposar l'arcàngel Gabriel a canvi de salvar-lo del foc etern.
Si te'l trobes, no el miris a la cara, mira't al seu mirall i ves-te'n si tens l'ànima neta. Si la tens bruta, no et deixarà marxar, t'acompanyarà fins la porta de ponent de Santa Maria del Mar, i allà t'obrirà les portes de l'infern.

Peguera

L'asfalt s'acabava només agafar el trencall cap a Peguera. Van continuar pel camí de terra, esquivant els sots durant uns quilòmetres. Eren només les quatre de la tarda, però al desembre i a la obaga això volia dir poques hores de llum. Va forçar mirant d'arribar amb el Seat fins on permetés el camí... Finalment van arribar a un punt on el camí feia un canvi de rasant sobtat. El Ricard va mirar de passar molt a poc a poc, però de tot d'una va tenir la sensació que el cotxe fregava el terra amb la panxa.

-Uf! Anem enrera!!
-Espera, que surto i t'ajudo!

L'aida va sortir del cotxe per indicar. Van fer marxa enrera un centenar de metres revolucionant el motor, fins que hi havia espai a una banda del camí per aparcar-hi el cotxe, davant de les runes d'una espècie de torre.

Allà el van deixar, fent olor de plàstic cremat.

-Deuen ser els frens...de la baixada fins aquí.
-Vaja...ja ens devem haver carregat alguna cosa del motor fent marxa enrera...

La parella va continuar el camí. El Ricard tenia fred a les mans i les va posar dins les butxaques de la caçadora de pell. L'Aida estava molt feliç, corria i saltava camí avall mirant plantes i explicant-ne els detalls al Ricard. El camí corria per la falda de la muntanya i a la seva dreta, poc més avall, saltava un torrent. El bosc del voltant no era espès, eren pins d'alta muntanya, acompanyats de poc sotabosc; algun card i altres plantetes. La roca era de colors marrons i vermellosos com de carn poc rostida allà on l'havien tallada per fer el camí, amb taques grises que havia deixat el regalim més o menys constant de l'aigua, de textura mat com el plom.

Al final de la baixada el camí feia un giravolt passant per un pontet damunt del torrent que acompanyava. Algú havia deixat un quatre per quatre aparcat al fons del revolt. Van passar el pont; els regalims del torrent estaven gelats.

-Mira! Que guai! L'aigua està gelada!
-Allà hi ha un safareig!

L'Aida va córrer cap al safareig que hi havia a la dreta del camí. Es pot dir que marcava l'entrada del poble, si es pot dir poble, o de les quatre casetes que una vegada havien format els Rasos de Peguera.

El safareig era petit, dels antics, de pedra, obert i amb teulada. A la paret hi havia un rètol que deia "no tireu pedres al safareig". Al costat del safareig hi havia un abeurador de cavalls; un tronc estirat muntat sobre unes potes, tallat al llarg i buidat, per on mandrejava l'aigua, per sota d'una capa superficial de glaç.

A partir d'allà van començar a aparèixer a banda i banda les restes d'algunes casetes de pedra, molt petites, d'una sola estança. Potser havien estat magatzems o cabanes. Cap tenia teulada, però una encara tenia una porta amb un arc de pedra que no aguantava res més. Algunes pedres, bastant grosses, esperaven al capdamunt de les restes dels murs només una empenteta per anar per terra. A l'esquerra del camí el terreny feia molta baixada i per sobre dels murs a mig ensorrar de les antigues cabanes es veia la vall, amb una masia abandonada al fons i un petit llac.

Més amunt, el camí deixava enrera les vistes de la vall i s'enfilava a una plana amb un petit estany, una altra cabana i un cementiri encara més petit. Allò devia haver estat el centre de Peguera. A la dreta el terreny pujava fins al peu d'un penya-segat de roca de color carnós. Al cim de les penyes hi havia una senyera. Al peu, arracerades del vent, quatre o cinc cases, ara sí cases de veritat, de dos pisos, però igualment abandonades i sense teulada excepte una. Aquesta estava clarament habitada. Tenia portes i finestres i les llindes i els brancals de pedra pintats de blanc. La resta era pedra vista.

-que estrany, te la finestra oberta! Amb el fred que fa!
-deu ser la del magatzem, dona...es la planta baixa, deuen viure a dalt...

L'Aida i el Ricard es varen fer unes fotografies amb les penyes i les cases al fons i davant del cementiri, van passar els filats pel bestiar que van trobar pel camí, amb compte per si estaven electrificats, i van tirar pedres a l'estany gelat. Això de tirar una pedra i que rebotés a la superfície de l'aigua i es quedés allà, sense enfonsar-se, els feia molta gràcia. L'Aida en va triar una de prou grossa i la va llençar amb força per fer forat.

-Clapxof!!

La pedra es va enfonsar al llac obrint un ull de bou al glaç. Sota la superfície, l'aire que havia entrat amb el cop es movia per sota el gel en forma d'una gran bombolla buscant la sortida sense trobar-la. Van deixar l'estany tranquil amb els seus canyissos atrapats al gel.

-anem fins allà, que encara hi toca el sol!
-No, va, que és tard, imagina't que no funciona el cotxe! Què fem? Em fa por que ens enxampi la nit i ens quedem aquí garratibats!
-Vaaa
-Que no!
-Esta be, però tornem camp a través pel costat del camí

L'aida es va ficar al prat passant per sota el filat. Anava saltant i corrent i trepitjant els tolls glaçats per trencar la capa de gel. El Ricard es va animar a seguir-la. En un toll el glaç s'havia format diversos dies seguits en capes a diferents alçades i assota ja no hi quedava aigua. Semblaven safates de vidre sobreposades, separades l'una de l'altra per un dit d'aire.

Va començar a nevar. Els flocs queien secs sobre els cabells i la roba, sobre el gel i la terra congelada. Van tornar al camí per fer via cap al cotxe.

-Mira, ara tenen oberta la finestra del pis de dalt!
-Que estrany! Deuen estar ventilant la casa!

De la banda de fora del poble venia un cotxe. Els va passar a la vora, conduïa un noi jove que feia ulleres i de copilot hi havia una noia rossa.

-Aquests s'han atrevit a arribar fins aquí!

-Mira, un card sec! Et sembla que l'agafi, per decorar el menjador?
-Vés amb compte, que si caus...

El card era al marge del camí, del cantó de la vall, si l'aida relliscava hi havia una bona caiguda.

-Aniré amb compte!
-Vigila!

L'aida va passar el filat per sota i va baixar la paret. Amb compte va arrencar el card per endur-se'l sencer. Quan el tenia a la ma es va tornar a enfilar.

-Ja està!

Tal com ho deia, la pedra damunt la qual s'arrepenjava va cedir

-Aaaaah!

Va caure enrera, deixant anar el card i rodolant quatre o cinc metres més avall.

-Òstia! T'has fet mal? Ei!
-Aaah! em sembla que m'he trencat una cama! Merda!
-Espera, baixo!
-No! Aaah...vés a buscar ajut!
-Merda! És veritat! Tens raó! Aguanta i tapa't be, ara torno! Sinó, vindré amb el cotxe a buscar-te! No ho se....merda!

Cagant-se en tot el Ricard va córrer cap a l'única casa habitada que havien vist, uns dos-cents metres enrera. Encara nevava. Va arribar a la casa esbufegant. La finestra de dalt era oberta, però no hi havia llum. Va picar a la porta amb força!

-Ep! Hi ha algú? Necessitem ajut!

Ningú no responia.

-Ei! Siusplau!

Va tornar a picar a la porta!

-Merda! No hi ha ningú! Com pot ser?

Va tornar enrere pensant en abrigar l'aida i anar a buscar el cotxe. Quan va arribar, l'aida seguia allà.

-Estàs be?!
-Tinc fred!!

L'aida plorava.
-Espera! Trucaré el 061!

Era inútil, no hi havia cobertura.

-Merda!
-Aida! Et deixo la caçadora i vaig a buscar el cotxe, val?
-Si home! I com me la dones!? I tu que?!
-Baixaré amb compte!
-Vigila!

El Ricard va baixar amb molt de compte, i tot i així va relliscar i de poc no va caure. Finalment se'n va sortir.

El Ricard va agafar el mòbil i les claus del cotxe de la caçadora i va tapar l'aida.

-Té, tapa't be, val? I no pateixis que torno desseguida!
-Tinc por!
-Ja ho se! Tapa't, be, lo important és que no agafis fred, val? Pensa que torno desseguida val?

Li va fer un petó i li va acaronar la cara, eixugant-li les llàgrimes.

-Joder, sempre m'he de ficar en merders! Sóc imbècil!!
-Va! No passa res! Ens en sortirem, només he de dur el cotxe fins allà baix i, com que no pots pujar la paret, si ningú ens ajuda, t'arrossegaré fins allà, que només hi ha mig metre i et podré pujar i anirem a l'hospital.
-Està be! Va, corre, que es fa fosc!

El ricard va córrer desfent el camí. Va passar el safareig, el pont, el revolt....el quatre per quatre ja no hi era. Va enfilar pendent amunt. En pocs minuts, que es van fer llarguíssims, va arribar al cotxe. Encara feia olor de cremat. El va obrir, va seure i va engegar. El va calar dos cops, dels nervis. De baixada, va passar el canvi de rasant on abans s'havia quedat enganxat. El cotxe va saltar violentament, però va controlar-lo be i va seguir endavant. Va passar el revolt, el pont, el safareig, i es va parar. Va baixar del cotxe cridant l'Aida.

-Aida! Ja sóc aquí, amor!

Mai no li deia que l'estimava si l'Aida no li demanava abans. Aquest cop li va sortir de dins.

Però l'Aida no va contestar. El Ricard va treure el cap per veure on era l'Aida. No hi era. No hi havia ni l'Aida, ni la caçadora, ni res.

Es va posar molt nerviós. No entenia res. Es va posar a pensar mentre caminava amunt i avall histèric, apunt de plorar, pel voltant del cotxe obert.

-La deuen haver ajudat...però no la poden haver dut a l'hospital per què no m'he creuat ningú venint cap aquí! Se la deuen haver endut a la casa habitada. Però si no hi havia ningú i no m'he creuat cap cotxe! Com pot ser!? Joder!!

Va agafar el cotxe decidit a entrar en aquella casa com fos, tirant la porta a terra si calia.

-Va, no et posis nerviós, no hi devien ser...tenen bestiar, al tornar hauran sentit l'aida i deuen ser tots a la casa esperant una ambulància, que triga molt a arribar, clar.

Pensava això neguitós mentre conduïa tant ràpid com podia pel camí de fang glaçat i terra que duia del camí principal a la casa habitada.

Hi va arribar i va fer sonar el clàxon.

A dalt es va tancar una finestra.

Va baixar del cotxe i el va tancar amb el comandament a distància. Va picar a la porta amb més força que abans.

-Obriu! Aida!!!

Ningú va contestar

-Aida!! Obriu!
-Que collons vols? Qui ets, tu? Ves-te'n!

La veu venia de darrera la porta. Era un home amb la veu ronca.

-Estic buscant la meva xicota! La teniu vosaltres?!
-Nosaltres? Qui, nosaltres? Fot al camp si no vols una perdigonada!

El Ricard estava desesperat i plorava. Era de nit i seguia nevant.

-Obriu-me, siusplau! Hi ha més gent, a Peguera, que hagi pogut recollir l'Aida?
-Més gent, a Peguera? No! De gent, a Peguera, fa temps que no n'hi ha! Només hi queden els morts del cementiri, a Peguera!
-I una merda! Jo he vist pujar una parella abans amb cotxe!
-Estaven de visita, com tu! No pareu d'emprenyar i fer l'idiota fins que preneu mal!
-Què ha dit?!
-Res, home!
-Obri la puta porta o la tombo!!
-Obre la porta i et faig volar el cervell!!

La veu d'aquell home era ronca com la d'un os. Es va posar a estossegar amb força.
El Ricard ho va aprofitar per llançar-se cap a la porta i de poc no es trenca l'espatlla, però la porta era vella i es va obrir a la primera. Amb l'empenta el Ricard va entrar caient a la casa i va tombar una cadira abans d'anar per terra.

-Que fas, imbècil?!

L'home tossia mot fort entre les paraules. Tenia cinquanta anys i la cara gastada pel vent i duia una escopeta de perdigons a la ma, però no podia controlar els moviments del cos per l'atac de tos.

El Ricard es va aixecar desseguida i el va agafar pel coll amb les dues mans.

-M'ajudaràs o no? Cabró! On collons és l'Aida?
-Para mal parit que m'ofego! Ajjjj
-Si m'ajudes!
-Està be, para!

El Ricard li va arrencar l'escopeta de les mans. No tenia ni idea de com funcionava, però aquell home això no ho sabia, i en canvi sí que en sabia, de fer-la anar. Li va apuntar a la cara.

-Ensenyi'm tota la casa! Aida!!
-Però què dius, Aida? Qui és, l'Aida?
-És la meva nòvia, i....calla i ensenya'm la casa!!
-No és aquí, la teva Aida!
-Calla! Passa davant i obre la porta! Aida!!

El va empènyer cap a una cuina. Era una casa senzilla amb pocs racons. No semblava fàcil amagar-hi algú. Hi havia una olla sobre el marbre. De la paret penjaven uns tasts cuits.

-Pujem a dalt! Enfila l'escala! Va!!
-No...a dalt no!
-Que pugis!

Van pujar escales amunt. Al capdamunt de l'escala hi havia una llum tènue. Van sortir a un replà amb tres portes.

-Obre-les! Aquesta primer!

L'home va obrir la porta. Era un lavabo, i no hi havia res estrany.

-Ara aquesta!

Va obrir a poc a poc. Era un dormitori, amb un llit vell i un quadre tort.

-Obre la llum i aixeca el llit

L'home va fer el que li deia sense protestar. Assota del llit no hi havia res.

-Està be, ara aquesta porta!
-No, aquesta no, que hi ha la meva mare!
-I què?!
-Es gran, i tinc por que es mori del susto cony!
-Molt be, passa primer i digue-li que vens amb un amic, que no s'espanti. Però vull veure tota la casa!

L'home va obrir la porta a poc a poc

-Mare? Bon vespre, vinc amb un amic...

A dins seia una vella fent gronxar lleument un balancí, de cara a la finestra.

-Un amiiic? Aaai....si no en tens, tu, d'amiiics.
-Ja, mare, un conegut, osti, ja m'entén!
-Ja t'entenc, fill, ja t'entenc...digue-li que passi, home.
-Passa!
-Bona nit, senyora....jo...
-Què fèieu, abaix, he sentit soroll!
-Eeeeeh...
-No res, mare, no pateixi.
-Què fa, vostè, a Peguera? No hi ve massa gent, aquiii.
-He vingut a fer una volta i estic buscant la meva xicota que no se on és. S'ha trencat la cama!
-Aaaai, la teva xicota...
-Què??
-Ensenya-li on és, la seva xicota, fill!
-Mare....
-Va home, fés el què et dic! Els forasters són benvinguts a casa nooostra!
-Mare, no vull...
-Fés-ho! Que no m'hagi d'aixecaaar.

El Ricard tremolava. Mentre parlaven havia baixat l'escopeta per no espantar la vella, però encara l'agafava ben fort. No va poder evitar dir en veu alta el què estava pensant.

-Què l'hi heu fet?

-He he he he no reeees, hooome

El fill callava.

-Va, fill, pòrta'l amb ella....

-Vine.

L'home estava molt seriós...li havia canviat la veu, i ara semblava més profunda encara.

-Anem abaix.

El Ricard el va seguir fora de l'habitació

-Tu primer. Com li hagueu fet res et mato. A tú i a la teva mare.

Encara va sentir la vella...

-Adeu jove, fins aviaat

Li va recórrer un calfred l'espinada. El cap li feia voltes i sentia un brunzit a l'orella. Allò no podia estar passant. L'home va enfilar escales avall i el Ricard va anar al darrera. Tot d'una va sentir unes passes ràpides darrera seu i sense temps de girar-se, un fort cop al clatell.

Es va despertar a les fosques. Li feia molt mal el clatell. Feia fred. Va palpar amb les mans. Al terra hi havia palla i era humit. De cop, va palpar una cama. Era freda. Va palpar aquell cos amb les mans, neguitós, terroritzat, amb por de reconèixer l'Aida. Era una dona. Una dona jove. Li va palpar la cara, histèric. Portava el cabell molt llarg. No era l'Aida.

Va sentir un sanglot fluixet que venia de l'altra banda.

-Aida?
-Ricard! Sóc aquí, Ricard....

L'Aida plorava en algún racó de la foscor.

-Què t'han fet? Estàs be?
-Em fa mal la cama...i tinc por.

El Ricard va voler anar a quatre potes cap allà on era l'Aida, però va ensopegar amb alguna cosa. Va palpar. Un altre cos. Fred. Una noi. Li faltava un braç. Va estar a punt de desmaiar-se, i va ofegar un crit just a temps.

-Què hi ha?
-Eeeeh....no res, Aida....una....una ovella morta.

Es va abraçar amb ella a les palpentes, tremolant. Es van fer un petó.

-Quant temps fa que ets aquí? I jo? Quan m'hi han portat?
-No ho se....He dormit molta estona, em sembla. Em va recollir aquest home tant sí com no amb un jeep i la seva mare em va preparar una sopa calenta....i no recordo res més. No em puc moure. M'he fet pipi...quin fàstic!

Plorava....el Ricard la va agafar fort, plorant i mort de por.

-Què deuen voler de nosaltres? Un rescat?
-No ho se, Aida...hem de sortir d'aquí. Hem de sortir d'aquí com sigui!

El Ricard encara tenia el telèfon, però no tenia bateria. No tenien res més. Ni encenedor, ni mistos, ni les claus del cotxe per mirar de fer un forat. Va regirar els cadàvers. Tampoc no duien res. No sabien quina hora era ni com passava el temps. Va passar hores primer cridant sense cap resposta, i després palpant les parets, però no hi havia cap porta ni finestra, i no arribava al sostre, ni saltant. Finalment es va rendir. Va decidir que esperarien que vingués aquell home per atacar-lo i sortir com fos. Però passava el temps i no venia ningú. Van passar una eternitat agafats a les fosques, somiquejant. Cada cop feia més i més fred. Gelava. Es van agafar molt fort, i poc a poc, tremolant, es van adormir.


FI