Marroc

El Marroc m’ha deixat un gust d’eternitat però també d’instants de misèria, de humanitat, amable però a vegades feixuga. Paisatges mítics, paisatges onírics, i estranys malsons de misèria…gana no, però pobresa, sí. I afany per plumar el turista, lògicament. Ens han venut plata que no ho era, però és el preu de visitar la tenda i conèixer el Hassan, i fet per fet, crec que val la pena. Ens han près el pel, però així hi hem pogut també compartir alguna cosa. Sembla estúpid, però el viatge no hauria valgut la pena sense les experiències amb mig-amics i quarts-de-guia. Qui sap si la pedra d’hashis que vàrem perdre per la Haima la va trobar el Mohamed abans que ningú no la comencés a buscar per compartir-la amb ell...un es torna malfiat. Però tant li fa, per què no ho sabrem mai i amés ens va ensenyar a alliberar papallones nocturnes amb un encenedor.

Entrar al desert en camell, de nit, és de les coses més valuoses. És un alliberament, notes com la vida va perdent el pes i els maldecaps fútils s’allunyen lleugers com si suressin. Un no entra al desert; s’hi endinsa, s’hi enfonsa, és com bussejar. Aposta els guies dels dromedaris es descalcen poques passes després de començar a petjar la sorra. Deixen el calçat allà, per quan tornin. Entren a casa seva, de fet. La sorra és indiferent, s’adapta infinitament, crea i desfà constantment les imatges més delicades, improvisa sempre, com el mar, però a un altre ritme...només la neu hi te potser una retirada. La nit al desert és de seda blava, uns llençols fins que s’estenen ondulant fins el mai, convidant a fer tombarelles sense parar sobre el matalàs flexible de la sorra.