Papallones

No sabria dir quin sentiment recorre les venes inflades del meu cervell, un peu trappé entre la felicitat i el dubte. Mirant enrere, a temps ja morts, entenc els vells fantasmes i semblen innocents de tots els càrrecs – passaven per allà – No he nascut adaptat a les coses, això és tot. Crec entendre una mica més el perquè dels meus sinistres sentimentals ara que conec una mica les dones. Ah, les dones, les noies, amb el seu cor de cristall, de princesa i el seu joc de peus. Boxejadores, guerrilleres. Terroristes. I a la vegada, presa fàcil del pirata més barat. Els cops mes durs i sobtats eren els que més tou i perdut em deixaven, per què creia que era un símptoma d’un cor més protegit per més fràgil i preciós, i el desitjava amb més força. Creia que no hi tenia accés per que volia el cor de vidre, no només la boca dels llavis. En canvi, algú que fos prou provocador, que en sapigués, ho tenia fàcil. Calia primer agradar, després rondar, fer-se el desmenjat una mica, i de cop deixar caure un piropo o un cop de guant a la cara, que de fet, és el mateix. Massa sensible per aquest joc, quina pega. O massa imprudent, més aviat. Primer massa prudent i perdut, després per reacció, temerari, radical. Fingit. Però hi ha noies que valen més que les princesetes difícils, noies senzilles (sempre relativament) amb ganes de ser estimades. Amb aquestes, simplement, cal no fugir, no amagar-se, i disparar quan es posen a tir. Per que a tir, com a molt, s’hi posen dos cops, si no un, i no més. Normal, per elles és un esforç posar el cor al centre de la diana. L’han de protegir per que no caigui en mans d’un inútil, i sempre és un risc obrir la finestra. Amés, el que els agrada és que els el robi un lladre expert, el cor. I com més expert, millor, sempre que sigui factible somiar que, algun dia, caurà atrapat a dins de la mel que hi ha al fons del seu potet. Si mai això arriba, es produeix tard o d’hora, però força inexorablement, una lògica pèrdua d’interès en el vell pirata manyac adormit al fons del pot, es nota la càrrega del seu pes, i el cor de cristall frisa per alliberar-se i tornar a volar, posar-se a tir de nous pirates, més forts, més segurs, més lliures, indomables, valents, tendres i salvatges. O no? De fet, potser no, potser les dones en conjunt, son diferents de nosaltres, però cadascuna és un món de la galàxia veïna. I amés canvien tot sovint. En qualsevol cas, cal ser conscient que els vents, al mar, canvien sovint i de manera insospitada. Cal estar atent i estar disposat a navegar. Cal saber-se capbussar però mai sense posar l’escala. No ho sé. És un tema que s’escapa com un peix, com les sagetes de l’espuma de la proa d'una barca...