Somni

Fa un dia més aviat gris. Estic en un vaixell, gran, com un mercant, no de passatgers. Hi han amics meus, i tenim la missió de detectar i eliminar vampirs. Per fer-ho es baixa al mar en barca, i es fa servir un esprai als ulls per detectar-los i una mena de pistola per matar-los. Crec que per mantenir el coratge, bec d’una ampolla d’algun alcohol. Som al mar, aparentment en una gran badia no molt lluny de la costa, però tampoc gaire a prop, de fet, no es veu. Hi ha onatge, la sensació és la que fa el mar de veritat. Puja una noia amb uns que tornen de missió.. sospito que es un vampir, quan me la presenten miro de ruixar-li els ulls amb esprai dissimuladament com per accident…es queixa “creies que era un vampir?” jo dic “no….sabia que no..” avergonyit. Tot i això les meves sospites venien d’alguna cosa estranya en els seus ulls. Un diferent de l’altre i de color estrany. Era rossa però no del tot. Vaig al lavabo...es una espècie de saleta rodona a la part central del vaixell, com penjada sobre l’aigua en un lateral...a la banda oposada del buc hi ha el de les noies, semblant al nostre i col·locat simètricament de la mateixa manera...no hi ha wc ni res...només un forat gran al mig amb una reixa, crec, la sensació és de vertigen, una mica. A dins del lavabo m’hi trobo el Sergio...em fa gest de mirar el sostre. Per un joc de miralls es veu el lavabo de noies com des del damunt. S’estan banyant, algunes surten nues del que en el seu cas és una banyera central, altres en bikini. Em sorprèn que el Sergio, tot un exemple moral d’honestedat en els sentiments i la fidelitat amb la seva dona, amb surti amb això. No negativament, només m’estranya. Potser m’allibera. Les noies se n’adonen i venen cap a nosaltres. Jo me’n vaig corrents cap a la proa del vaixell. Dues noies em persegueixen, i quan m’atrapa la primera, em sorprèn “que be, no ets homosexual, que be!!” Sembla que li agrado molt. Se’m tira al damunt. Amb aquestes me n’adono que el vaixell està apunt de xocar amb un buc molt més gran encara, com d’un gran petroler...És molt més alt, el doble, i avança lentament cap a la dreta mentre nosaltres hi fem cap. Fins ara sempre he tingut la sensació durant el somni de que no hi havia ni tripulació ni capità ni timoner....aviso tothom que puc i deixem el vaixell a corre-cuita en una barca més petita. Fa la sensació que ens deixem gent, i jo no trobo la meva pistola. Porto l’esprai, això si, a la butxaca dels pantalons curts, fent bony. Mentre ens allunyem, el nostre vaixell xoca amb el monstruós buc negre i li fa una bona esquerda penetrant-lo amb la proa...com rebotant, se’n torna a allunyar lentament una mica, i es comença a decantar per enfonsar-se. Ara, amb la barca, ens acostem a una mena d’edifici antic, assota d’una mena de porxo per on entra el mar, i hi ha unes escales que baixen a l’aigua i porten amunt, cap a l’interior de l’edifici per un fosc forat al mur que dona directament a l’aigua. Es decadent, com les escales del Ganges a Varanasi, o com Venècia. Són unes escales modestes, com mig secretes o oblidades. Salto de la barca per treure el nas un moment. Se suposa que ens esperen. Davant meu ja havien saltat el Pau Martrat i el Terry, per què són allà, al cap damunt de les escales, en una espècie de sala mig secreta com la que es podria trobar darrera de l’altar d’una església barroca de Roma, una mica com a San Carlino alle quatro fontane...però diferent. El Terry es manté apart, mirant la paret, però el Pau està espiant per una finestra interior el que passa a dins de la gran sala del temple, que és el què és l’edifici. Jo també trec el nas. No és un temple cristià, és una sala molt alta, que observem des d’una posició elevada, i només en veiem una part del que correspondria al públic, com si fóssim darrera d’un gran orgue o retaule, observant des de la dreta. Hi ha llum natural, però no gaire, és una llum trista, com de dia gris a dins d’una església. La cosa està a mig camí entre un temple i un teatre...l’espai que correspondria a les bancades d’una església o a la part del públic més propera a l’escenari en un teatre fa una lleugera baixada cap a nosaltres, cap a l’altar o el que sigui del temple, i no hi ha cap mena de moble, només graons grans i baixos esculpits a terra, sembla, com en rampa...Se senten uns cors de noies, que estan assegudes en uns d’aquests graons a la part davantera de la sala, a la banda oposada a la nostra, a l’esquerra. Van vestides com amb vels blancs, formen part d’una altra cultura, d’alguna manera. Davant nostre uns nois o nens rossos amb meleneta que només duen texans sense samarreta s’arrosseguen descalços per terra com reptant, donant-nos l’esquena i fent cap a la banda oposada a la nostra. Tot el temple és com de pedra o més aviat d’obra revestida i pintada, monocolor i sense juntes, tot del mateix material grisós blavós, envellit com un temple hindú. Miro enlaire, i com si estigués en una mena de llotja d’òpera, o com des del suposat retaule que no veiem per que som al seu darrera mateix, el filòsof Friedrich Nietszche treu el cap amb el seu gran bigoti i ens observa de reüll i des de sobre, per damunt de la seva espatlla, com un bust o una figura de cera que hagués cobrat vida.