Llacuna

He vist els canals de Venècia i m’he perdut pels seus carrers, tots
diferents i tots semblants. A Venècia tots els elements es
repeteixen i són únics alhora, com les persones. Cada columna, cada
arc, és algú. Cada moment és únic i immortal, i la ciutat és eterna
i essencial, nascuda de l’aigua i de l’aire, i per tant divina i no
terrenal com les altres. Venint de Burano en un dia de boira, la
llacuna pot ser de plata, un mirall sense horitzó ni reflex amb
pàtines verdoses, i la ciutat el reflex d’un fantasma. Al cap
vespre, en canvi, el cel és flama i la ciutat sura en l’incendi,
inquieta. Quins nous crims veurà la nit? La boira infernal dels
carrerons, la llòbrega mort dels canals. Les passes furtives dels
amants. No. Tot això s’ha acabat però la ciutat, les pedres, la
fusta, ho somnien cada nit, d’amagat dels turistes.