Vida/mort

Va sortir de casa i enfilà el carrer dels adroguers. A la cantonada hi havia pintat un vaixell, amb plantilla d’esprai negre. No feia lleig. Seguí caminant fins a trobar-se amb l’esplanada de la catedral. El cel era clar i l’aire humit. Poca gent a la plaça, quatre turistes badant i un ciclista va creuar fàcilment l’espai com un estel. A la via laietana, riu de cotxes, clàxons. Passà de llarg amb la ment tancada. Una noia el saludava des d’un cotxe! L'Eva. Alçà la ma. Maca, maca, amb aquells pits i els ulls blaus i un somriure net i tímid alhora. Be. Segurament no la tornaria a veure com aquell dia que va venir al pis de la Clara a buscar mobles. Duia una samarreta negra de tirants que li va revelar aquell bédedeu de pits amb tota la força de la seva plenitud. I amb aquell somriure fi. Tantes dones...i totes diferents! Desitjar és morir i és viure alhora.

Pel mercat del Miralles i el forat de la vergonya fins a Sant Agustí vell, al Mundial. Els cambrers feinegen com pescadors i fan cara de treballador. Padrons i lluentes amb el Joan. El rotllo de sempre, amb matisos, però fa caliu. Sol ser bo retrobar els vells amics, els de fusta de roure amb pocs nusos i prou coneguts. Una abraçada, i a la feina amb un got de vi de més. Es fa estrany i incòmode. Tarda seca, abrupta. Vuitanta-dues còpies i passar a net un dibuix no dóna per crear gaire. Però omple la butxaca una mica. Potser caldria buscar res més interessant? Si, però, deixant l’únic sou decent i regular…no ho se. Ara que el Pau ha marxat, la cosa és més avorrida i costa més de digerir. La gent és maca, això sí. La Joana encara no la conec, suposo que també. Amí em costa correspondre, no sé per què, és així. Em costa obrir-me als altres amb naturalitat, tinc por. Avegades, molta. Sempre he sigut així, és una característica innata o gairebé. Mentre no tingui l’autoestima prou alta de fer coses que m’omplin i m’agradi prou a mi mateix, suposo que seguirà sent així...